OPINIÓ

Amics de dretes

Aquesta setmana s’ha parlat bastant d’unes declaracions de Manuela Carmena, l’exbatlessa de Madrid, que va afirmar en una entrevista que "té amics de Vox que són una gent magnífica". El periodista li havia preguntat si se sentiria incòmoda davant la possibilitat que els seus nets (Carmena té 76 anys, un menys que Joe Biden, dos més que Trump) acabassin votant Vox, cosa davant la qual Carmena no es va mostrar gens espantada.

La sorpresa ha estat majúscula a les xarxes, que han bullit amb aquella indignació teatral i fugissera amb què s’encaren les proclames que sonen provocadores i políticament desencertades. És veritat que d’una persona que encara té un pes polític important dins l’esquerra alternativa no n’hauríem d’esperar cap declaració que contribueixi a netejar la imatge del rival polític, sobretot si aquest és de la dreta extrema, però alhora podem veure que Carmena segur que té raó, o que parla des d’una experiència sincera: estic segur, jo també, que votar Vox (o Trump) no et converteix en una persona horrorosa o moralment reprensible.

Aquesta forma de conservadorisme reaccionari populista i enfadat (que a Espanya beu de la tradició feixista, però que als EUA té traces pròpies) ha vingut de la mà dels desencisos propis de l’economia global, sumats a una crisi de l’esquerra a l’hora de connectar amb les classes populars i tornar a crear una classe mitjana amb identitat, orgull i esperança. L’esquerra s’ha ocupat de collonades identitàries, de batalles culturals sense suc ni bruc, de sigles pansexuals o de polítiques d’igualtat que a l’hora de la veritat es traduïen en simbolismes de semàfor.

La dreta volia connectar amb els desafavorits, amb els humiliats i els ofesos, amb els aturats que somien proteccionisme o banderes que els retornin sensació de pertinença. Sovint sembla que l’esquerra, aquí i arreu, s’adreça a multitud de petites tribus o parla amb un llenguatge escolàstic, mentre que la dreta continua dient les coses pel seu nom, o almenys diu les mentides d’una manera que, al contrari del que es diu, respon a una veritat visceral. Perquè quan Trump menteix, la immensa majoria de gent sap que ho fa: és tan evident que només s’explica com a llenguatge privat entre ells, com un "ja ens entenem" que reforça aquesta sensació de sentir-se part d’alguna cosa més grossa (no més petita i digna de protecció i llàstima, com fan des dels postulats d’esquerra). La dreta guanya en primer lloc perquè va amb el pit inflat en un món on ja massa gent s’està cansant de ser tractada com a víctima.

S’ha dit molts cops que el feixisme sobrevola els Estats Units, però que sempre acaba aterrant a Europa. La derrota (ara mateix, mentre escric això) de Trump és una notícia magnífica, però el trumpisme ha vingut per quedar-se a la política mundial per una llarga temporada, i on s’ha demostrat que la democràcia té els peus de fang és a Europa, no a uns Estats Units que continuen fent valer una separació de poders exemplar, amb un periodisme lliure i pugnaç i una ciutadania que sap què vol defensar.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF