Qui té cul no pot dir merda. Perdonau que comenci així d’escatològic la nostra conversa d’avui, però, de vegades, aquells que teoritzam sobre moltes coses tenim tendència a no aplicar-nos les nostres pròpies teories. Des que ha començat el #Post1-O tots els dies de la setmana he hagut d’opinar, elucubrar i analitzar una situació que em queda llunyana i sempre he donat el mateix consell: contrastau la informació aquí, allà i assullà. Però ningú és perfecte i jo ahir dematí vaig caure en el parany de donar una notícia per bona només perquè la història em semblava maca i entre tanta porra i barricada, volia creure en la força de l’amor. M’explicaré.
Palma. 10.45 h. Estudi d’IB3 Ràdio. #LaVoltaAlDia, secció que faig al programa que presenta l’home dels diumenges. Coment en directe que he llegit a #Twitter que dos usuaris de Renfe havien tengut un contacte visual àdhuc concupiscent tan furtiu que no havien tengut temps de donar-se ni el nick d’Instagram i que gràcies al poder de les xarxes s’havien pogut retrobar i una història d’amor de les d’abans havia nascut entre ambdós. No havia acabat d’explicar l’aventura quan des de la peixera de control m’informaren que era una història #Fake que dos amics havien fet circular només pel plaer de fer quedar malament caps de fava com jo que encara creim que un món millor és possible. Però no han estat els únics. Una al·lota de Barcelona, intuesc que avorrida del seu dia a dia, va decidir penjar a Wallapop una anunci fals en què anunciava que s’havia quedat una urna del #Procés i que la posava a la venda fent una mena de subhasta. Com si els primers maons de la futura –i, ara per ara, hipotètica– història de la Nova Catalunya poguessin tenir preu. Quan li varen demanar la motivació que l’havia empesa en aquesta 'performance', es posà una mica Mercedes Milà amb el primer #GranHermano i digué que pretenia fer un experiment sociològic. És una llàstima que quan anava a classe no li explicassin que els experiments han de tenir, sí o sí, una finalitat útil.
Emperò aquests exemples són el #Patató de la notícia falsificada. Gent avorrida que no sap què fer i juga a ser el nou Manuel Bartual. El que em preocupa ferm és com s’ha disparat aquesta setmana la intoxicació informativa per tot tipus de canals. Que les xarxes facin d’altaveu de notícies no contrastades ja va en el sou. No que ho facin diaris o digitals que pretenen tenir una aura de seriositat. Ens han repetit milions de vegades que el gran repte contemporani és saber separar el gra de la palla, però no és tan fàcil. I ho dic perquè em ve al cap el cas de la doneta de Sant Julià de Ramis que ha esdevingut una de les icones del referèndum. Tots recordarem la imatge d’aquesta iaia ‘transportada’ amablement per dos policies nacionals que ha fet la volta al món. No varen passar ni 48 hores i, sense la vergonya mínima, el #ThinkTank de la #TDTParty espanyola la volgué fer passar per una filoterrorista perquè s’assemblava, com la retirada que don jo a Chris Hemsworth, amb una altra doneta que s’havia fet una foto amb Arnaldo Otegui. Ai, si Umberto Eco aixecàs el cap, se’n faria creus. Però ja ho deien uns altres clàssics: “En la guerra –si és que n’hi ha alguna en marxa–, i en l’amor, tot està permès”.
La contrainformació, allò que abans se’n deia ‘la guerra de la propaganda’, la #Postveritat o el qualificatiu que vulgueu donar-li ens ha deixat clar aquests dies que hi ha dues, tres i fins a mil realitats paral·leles. Per exemple, una realitat és la del Banc Sabadell o la de CaixaBank, dos dels grans símbols catalans, que han decidit abandonar el vaixell 'Catalunya' abans que hi hagi problemes i poder garantir els dipòsits dels seus clients. 'Nihil novum sub sole', hom ja sap que el capital no entén de sentiments. És una llàstima que tots aquests bancs no haguessin abandonat el vaixell 'Subvenció' abans de rebre la milionada –amb la part proporcional que li tocava a cada català– que ara hauran de pagar les properes 5 generacions de contribuents i amb la qual es va sanejar la banca espanyola. I, com que avui estic generós, no parlaré de paradisos fiscals. Ni de Codorniu, ni de Freixenet. Fins la setmana que ve.
