OPINIÓ

Alternança política, símptoma de bon funcionament

L’alternança política és el mecanisme que preveu el canvi de govern dins una mateixa estructura política seguint les regles que estableixen les lleis. Aquest element és essencial en qualsevol sistema democràtic, ja que garanteix la continuació de l’Administració i fa que els canvis en la direcció de l’ens, ja sigui un Estat, un país o una regió, no es vegin alterats de forma traumàtica. L’alternança, però, també es pot produir fora de sistemes democràtics. Així, ho hem vist amb el torn pacífic durant l’etapa de la restauració borbònica a finals del segle XIX.

L’alternança política preveu garantir la mateixa forma política i mateixa naturalesa de l’Estat per efectuar un traspàs de poder pacífic després d’uns sufragis que són l’expressió de la voluntat general. Com deia, l’alternança política és un eix bàsic en les democràcies liberals. Però també és cert que aquesta situació no té per què produir-se cada legislatura, sinó que quedarà determinat per la composició de cada Parlament després de cadascuna de les eleccions. Avui, m’agradaria presentar-vos dos exemples paradigmàtics que trenquen temporalment aquesta dinàmica. El primer d’ells és Suècia, on els socialdemòcrates s’instal·len en el poder l’any 1932 i allarguen la seva hegemonia ininterrompudament fins l’any 1976. En contraposició, trobam Andalusia, on també els socialistes governen la regió des dels inicis de la democràcia espanyola. Us explicava que es tracta d’exemples paradigmàtics perquè la permanència en el poder es desenvolupa en situacions molt diferents, però amb un punt de partida similar.

A Suècia, els socialdemòcrates instauren el model de l’Estat de Benestar. I ho fan en un moment d’entreguerres en què la situació social i econòmica és convulsa. Després de la segona Guerra Mundial, garanteixen una etapa de prosperitat i progrés en contraposició al que estava passant a la resta del continent. Redueixen l’atur a mínims històrics i ho fan amb una combinació d’una economia de mercat amb certa intervenció i, alhora, ofereixen prestacions socials a tota la ciutadania consolidant així el Model Suec de benestar i cobertures de serveis bàsics. I tots aquests anys sense casos notables de corrupció. Suècia abans de l’arribada dels socialdemòcrates estava en unes condicions molt pitjors que les que es trobaven la resta de països nòrdics. I la presència del món agrari i rural era molt important dins el context econòmic i polític fins al punt de trobar-hi l’existència del Partit Agrari.

Andalusia, als anys 80 també era una regió amb molta dedicació pel sector primari. La taxa d’atur se situava al voltant del 17%. Una regió sense gaires infraestructures i amb un pes en el PIB nacional al voltant del 12,8%. Després de 40 anys, la taxa d’atur ha crescut fins a més del 30%. La darrera EPA de desembre situa l’atur en el 22,9%, quasi una quarta part de la població. Mentre que l’atur a Espanya és del 14,6%. En quasi 40 anys, no hi ha hagut un desenvolupament significatiu de la regió, que té un 18% de la població estatal i que aporta només un 13% de la riquesa estatal en termes de PIB. I, a més, s’han destapat tota una sèrie de casos de corrupció, caciquisme i poca exemplaritat pública.

Mentre que a Suècia l’escassa alternança en el segle XX tenia uns fonaments en termes de creixement, desenvolupament social i humà i potenciació econòmica; a Andalusia aquesta “transformació” no s’ha produït, però, en canvi, el poder sempre ha estat en mans del mateix partit.

L’alternança política és un element que aporta frescor i netedat a les institucions públiques. És l’equilibri de forces que garanteix un vertader contrapoder. Dos casos similars i diferents, particulars. Les excepcions a la norma general. Però amb una base radicalment diferent.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF