OPINIÓ

Als quals va engolir la mar

La immigració continua sent un tema l'abordatge del qual incomoda, crispa i enutja els que es resisteixen a entendre la naturalesa humana, i que són els mateixos que van donar l'esquena a la història de la humanitat. Crispa els que s'aferren a un present que creuen etern i les principals aspiracions del qual són aferrar-se al que es denomina 'qualitat de vida' i la il·lusió de l'eternitat, perquè morir, per a alguns, ja no és natural. L'assumpte de la immigració incomoda els que creuen fermament en l'existència de dues classes d'humans i que són: els privilegiats, que tenen dret a tot, i els altres, que no són del gust de ningú o de poques persones. Els altres són totes aquelles persones que tenen costums diferents, colors diferents, déus diferents, vesteixen diferent, mengen diferent, fan una olor rara, fan olor de pobresa; i les seves vides i el drama que viuen, per molt que ho vegem retransmès en directe, només ens impacta el temps que dura la notícia o l'amargor del cafè entre dos xarrups.

La veu de la consciència ens va venir una altra vegada des d'Open Arms amb un: "Escolteu el so del naufragi que vam viure ahir…". I bé que han estat impactants els crits esquinçadors de la mare de Joseph, que va perdre el seu fill de sis mesos en el naufragi d'una pastera. Els ressons dels seus crits van arribar al món perquè era necessari ensenyar, sense filtres ni espots publicitaris, aquesta part de la crua realitat al món. Una mare desesperada que ha perdut el seu nadó i, en la mateixa llanxa, Bangaly, el nen que ha perdut la seva mare. I em pregunto: Quant ens durarà l'impacte de totes aquestes imatges? Mentrestant, Joseph continuarà plorant a crits l'ànima de la seva mare i Bangaly viurà tota la vida sense la seva.

El Mare Nostrum es va engolir moltes altres vides de persones desesperades que no van tenir més testimonis que la profunda solitud que acompanya els desheretats de la terra; molts d'ells van sortir fugint de l'infern de Líbia i altres es van deshumanitzar a la muntanya del Gurugú. I faig referència a Líbia i Gurugú només amb la intenció de recordar alguns inferns que continuen existint sobre la terra. Les polítiques que garanteixin la lliure circulació de les persones frenaria aquesta hemorràgia de vides i tal vegada posarien fi a aquells inferns. Les polítiques rígides que pretenen controlar o frenar els moviments migratoris no fan més que alimentar les màfies que trafiquen amb les persones i que els prometen les claus d'un paradís cruel.

Mentre es trunquen vides a la Mediterrània, algunes veus, que cada vegada són més, no cessen de repetir les mateixes preguntes: Per què venen?. O les errònies afirmacions: "Ens estan envaint". La resposta és senzilla i simple: totes les persones naufragades, rescatades o expulsades no han fet més que el que van fer molts europeus, per exemple en el segle XIX, sense necessitat de remuntar-se a altres èpoques, quan van immigrar al continent americà, al nord igual que al sud; ja fossin  irlandesos, anglesos, alemanys, francesos, espanyols o italians. Sense parlar de les rutes de la colonització, que són les mateixes que segueixen en els seus itineraris molts immigrants.

Fa uns anys, E. Galeano va afirmar: "Europa va aprovar (…) la llei que converteix els immigrants en criminals. Paradoxa de paradoxes". I va agregar: "Europa, que durant segles ha envaït el món, tanca la porta en els nassos dels envaïts quan li retribueixen la visita". Naufraguen perquè les portes estan tancades! Però, i com diu un tuit d'Open Arms: "I, malgrat tot, la vida i l'esperança s'obren pas a bord". Perquè sí, cada vida compta!

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF