“Venga, niños, que esto no es Andalucía, aquí tenemos otra educación”. La dependenta d’una botiga de llepolies de Sitges adverteix un grup d’escolars que havien entrat a comprar-hi. Poca cosa més hi havien fet, aquells infants, que reberen estranyats l’advertiment. Així són els prejudicis. Tots en tenim. Els més conscients, fins i tot, hi lluitam. Però inevitablement tendim a sentenciar, sense judici previ, precisament allò que més desconeixem. Als instituts de Secundària el prejudici es veu dia sí i dia també, a les aules, a la cantina, al pati. I d’aquí en surten un grapat de fòbies i ‘ismes’ que ens fan més males persones, que modelen un col·lectiu espantós i carregat de pors i manies. Masclisme, xovinisme, homofòbia, racisme, xenofòbia, catalanofòbia...
I, tanmateix, resulta que els nins de deu, de dotze, de catorze anys són figures d’argila pendents de modelatge, pendents de motlo, pendents del forn que els cogui fins a ser personatges rodons en el gran teatre de la vida, tan ple de falsedats i fingiments.
Figures d’argila que prenen la forma del que veuen a casa, al carrer, a l’escola, tot aprenent, o desaprenent, de les actituds dels més grans.
Aquests dies se’ns acusa, als docents, d’adoctrinar. Un mot de ressonàncies curiosament religioses, que ens remet a la doctrina, a la disciplina i, finalment, al dogma. “El que veus és blanc, perquè jo t’ho dic”, baldament sigui negre. Es tracta, simplement, de creure-hi.
El que ha de fer l’escola, el que fa l’escola que jo he vist, i la que voldria continuar veient, és mostrar uns valors universals: el respecte, la justícia, la solidaritat, treballam la capacitat d’empatia, la convivència... Les escoles són, al cap i a la fi, petites ciutats, gressols de maneres de ser, de viure, d’existir, tan diferents com diverses.
Però alerta, l’escola no pot ser si no és arrelada a la terra on viu. L’escola no pot ser si no parteix dels referents que té més a prop, dels que han begut de la història del país que ens arriba des de la terra pels peus cada dia. No hi ha res com poder transmetre tots aquests valors esmentats suara amarrant la barca del saber al port de referents que puguem ubicar en els nostres carrers, en les nostres places, àdhuc en les nostres cases.
Uns valors, també, que assolim en la llengua que des de fa set segles configura la nostra manera d’entendre el món i que configura la nostra fesomia de poble. Uns valors, al cap i a la fi, que només poden ser compresos des de la germanor entre els pobles, des de l’amor a la diferència, des de la comprensió d’un mateix a partir de la comprensió de l’altre.
“Jo hi sóc només si tu vols ser-hi, no tinc altra veritat, ni enganys ni cap gran misteri, si tu hi vas, també hi vaig. No tinc país sense tu, tampoc tinc demà”, cantava el radical, demoníac i pervers Lluís Llach.
L’escola ha de fer homes i dones lliures, crítics, capaços de defugir la manipulació externa, vengui de qui vengui. Persones capaces de discernir el gra de la palla, persones capaces de detectar la mentida, d’indignar-s’hi i d’enfrontar-s’hi.
Parlaré per mi, però crec que en fer-ho molts d’altres companys docents s’hi sentiran identificats: dins les meves aules, i en el pati, i a la cantina, he rebutjat del tot i sense fissures qualsevol actitud d’odi envers qualsevol senya de diferència, fos lingüística, fos cultural, fos racial, fos sexual. I amb l’ús tranquil i normal, natural, de la llengua catalana, que és la pròpia del país on vivim, he provat de generar empaties que acostassin els qui se’n senten encara massa lluny. Perquè sí, perquè nosaltres no hi som si ells no hi poden ser. I si els senyors de les porres no ens hi volen, partirem plegats, lluny de la mentida i el tracte colonial.
PS: Dedic aquest article als companys de l’IES Mossèn Alcover que aquesta setmana han estat retratats, encerclats i senyalats com a “adoctrinadors” per un diari la tasca del qual m’abstendré de qualificar. Senyalats, cal dir-ho, per haver-se vestit de negre l’endemà de l’1 d’octubre, l’endemà de les porres contra els joves ansiosos de llibertat, de les estirades de cabells contra les octogenàries assedegades de memòria, de les coces i els renecs dels professionals de la nostra seguretat als qui mans enlaire se sostenien damunt una dignitat de segles. Els professionals dels cossos i forces de seguretat de l’Estat que, en comptes de garantir l’ordre públic, vengueren a ca nostra a defensar, simplement, la integritat de l’Estat, molt més important ara que qualsevol dels drets fonamentals trepitjats per instaurar l’estat de la por dins el presumpte estat de dret.
