SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Allò que Franco va deixar a les Balears

El model econòmic actual de Balears és encara una conseqüència directa (i terminal) del ‘desarrollismo’ impulsat pel franquisme durant la dècada dels seixanta i primers setanta, en què el turisme i la construcció es varen convertir en els arguments gairebé únics i exclusius de l'activitat econòmica illenca. Aquells darrers anys del franquisme varen ser per a molts els temps feliços (la dictadura continuava reprimint i matant, però la majoria de la població no ho sabia, i la majoria de la que sí que ho sabia no deia res) en què fer diners va ser fàcil i en què fins i tot les classes obreres varen poder prosperar i guanyar salaris que els permetien el cotxe i la caseta a foravila o el xaletet a vorera de mar.

Mig segle després, el model és el mateix però les condicions són ben diferents. El turisme balear s'ha especialitzat en el tot inclòs, que significa màxims beneficis a canvi de mínimes inversions, començant naturalment per la mà d'obra. El resultat és el que explicava fa uns dies José María Vicens, president del Cercle d'Economia de Mallorca, en una entrevista a ‘Diario de Mallorca’ en què assenyalava que les Balears generen massa llocs de feina de baixa qualificació. Cambrers i personal d'hostaleria, principalment, o fins i tot, com deia el mateix Vicens, mitjos cambrers, perquè només fan feina sis mesos a l'any. La resta la cobreixen amb subsidis o amb economia submergida. Les condicions laborals són precàries i els sous són més que baixos, però al mateix temps Balears és la comunitat on surt més car fer la compra diària i una de les que té també més alt el preu de l’habitatge, segons dades recents de l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU). El resultat són unes desigualtats socials extremes, amb rics cada vegada més rics i pobres cada vegada més nombrosos i més pobres. Segons un informe també recent de la Fundació Foessa i Càritas, 243.000 persones es troben en risc d'exclusió social a Balears (98.000 de les quals en risc d'exclusió severa). Això representa un 21,5% de la població total de Balears.

El monocultiu turístic que en un primer moment va semblar la piscina de l'abundància per a tothom ha degenerat, per tant, en la precarietat laboral i la desigualtat social, però no només en això. L'augment del turisme de borratxera s'explica també perquè Mallorca i Eivissa (Menorca no) s'han convertit en ports estratègics del narcotràfic internacional, amb procedència americana o africana i destinació cap al litoral de la Península i el sud d'Europa. Aquest panorama va lligat amb uns índexs de fracàs i abandonament escolar que, segons els successius informes PISA i de l'Eurostat, són dels pitjors de tota la Unió Europea. Produïm una població de joves (i ja no tan joves) que han passat per l'escola però que no s'han format en res, que fan feina del que poden (quan tenen feina) i que es conformen amb el que hi ha o aspiren a trobar doblers fàcils allà on sigui. Una de les conseqüències d'una educació insuficient, o de mala qualitat, és la falta de cultura democràtica, que explica per què molts ciutadans de Balears voten el que voten, fent que la mateixa roda continuï rodant.

Ara que per fi l'han tret del Valle de los Caídos (una broma macabra pagada amb doblers públics), ni que sigui per conveniència electoral, Espanya ha tornat a mostrar que és el país d'Europa que té més arrelada l'herència de la dictadura que va patir. A Balears la tenim filtrada dins l'activitat econòmica de la qual depèn la majoria de ciutadans, molts dels quals el proper 10 de novembre tornaran a votar els hereus ideològics de Franco. Aquells que, de la corrupció i la decadència, en diuen anar viu.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF