OPINIÓ

"Allà dellà de l'espai..."

La setmana passada, aquest diari publicava un reportatge de Toni Pou sobre les expedicions espacials que hi ha en marxa per tal de trobar una possibilitat de vida fora de la Terra i em va cridar l'atenció un detall: dels astres que es presenten com a possible casa futura dels humans, n'hi ha uns quants que no són tècnicament planetes sinó satèl·lits; o sia, llunes. Així, semànticament, les persones que ja ens estem a la lluna de València o d'onsevulla, les que vivim sota el sol dels gitanos (sempre bandejades amb aquestes etiquetes a mode de retret), podríem esdevenir les habitants més naturals del nou món.

De selèniques, ho eren les cultures amazòniques, així com les cultures antigues de l'Orient Pròxim i Mitjà, entre moltes d'altres: contemplaven la lluna com a mare de tot allò terrestre, i observaven els efectes dels seus cicles i moviments per entendre el funcionament de l'engranatge de la Terra. Els filòsofs grecs i romans també van arribar a concloure que, pel fet que els nostres cervells estan constituïts d'aigua en gairebé tres quartes parts, la lluna ens condiciona de la mateixa manera que afecta els oceans. De fet, les llunàtiques, en català, són persones d'humor canviant i, en anglès, són les malaltes mentals (en la denominació políticament incorrecta — loon, lunatic, lunacy: boiet, boig, bogeria).

I és que la follia, les dèries, són una gran eina de progrés, malgrat que a primer cop d'ull no en donin pistes. Una bona pila d'observacions astronòmiques que es duen a terme a l'actualitat són possibles gràcies a l'odissea d'un enginyer que, en vida, va ser titllat de sonat. Karl Guthe Jansky treballava per la Bell Industries, la primera companyia de telecomunicacions del món. La seva feina consistia a eliminar les interferències sonores que embrutaven les comunicacions transatlàntiques (renous provocats per l'electricitat estàtica que s'hi mesclava). Tenaç i treballador, les va aconseguir aïllar i eliminar totes —eren el residu de tempestes properes i tempestes llunyanes; totes menys una.

Hi havia un xiuxiueig constant i molt baixet, que no tenia ni idea d'on provenia i que va començar a obsedir-lo, fins al punt d'hipotecar el patrimoni personal, per tal de construir unes enormes antenes que l'ajudessin a destriar-ne la font. El seu cap a la Bell va insistir que ja estava bé, que cobrés els honoraris i continués amb la reparació que tocava de la llista. Però en Karl no n'era capaç, no deixaria la feina a mitges; i no dormia i no s'interessava per res més, i el van acabar acomiadant, perquè l'empresa no veia necessària aquella comesa. La seva família es va veure pràcticament abocada a la indigència, coincidint amb la Gran Depressió nord-americana; i ell es passava els dies i les nits calculant i escoltant. Finalment, el 1933, va corroborar que allò que interferia els telèfons, aquell siulo que sentia de fons, eren ones de ràdio provinents de la Via Làctia: eren emissions extraterrestres, provocades pel moviment dels planetes, satèl·lits i estels. Al cap d'una dècada, en plena guerra, es va morir, llegant les beceroles d'una nova disciplina científica: la radioastronomia.

Cinquanta anys després del seu descobriment, un altre poeta enllunat, Andreu Vidal, va escriure: "Dorm com un mort. Em desperta el renou de les estrelles". Qui sap si coneixia la troballa de Karl G. Jansky o escrivia a partir d'una intuïció. La humanitat apàtica, adormida, solament revifarà si escolta el moviment de les esferes. Un so desconegut i persistent tant pot esperonar el ritme i les imatges d'un llibre magnífic com Necròpsia com les equacions d'un críptic problema de física. I la perseverança en treballs aparentment inútils pot arribar a evitar l'extinció d'una espècie.

Mirar enllà, a l'espai, costa molts diners públics als països que hi dediquen pressupost, i en moments com el d'ara pot semblar una dedicació absurda, igual com ho pot semblar invertir en projectes culturals; però sobretot té costos per als professionals que hi dediquen el seu temps ―o sia, la seva vida. Per a les persones amb una pregunta que les enderia i una hipòtesi de resposta que els companys escarneixen. Per als llunàtics, hereus de Copèrnic, i pels adoradors de la Deessa Blanca, com Robert Graves. El gran poeta Verdaguer, també assenyalat com a foll per molts coetanis, cantava pels volts del 1900 el famós poema, Plus Ultra: "És sols lo començament,/ lo que prenies per terme./ L’Univers és infinit,/ pertot acaba i comença/ i ençà, enllà, amunt i avall,/ la immensitat és oberta,/ i aon tu veus lo desert/ eixams de mons formiguegen". Que no vulguem desaparèixer com a espècie, per invasors i depredadors que siguem, és natural; que ens salvéssim anant a viure a la lluna (d'onsevulla) seria, per a alguns, de justícia poètica.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF