OPINIÓ

Aliem-nos: la ciutat per a qui l’habita

No és una singularitat palmesana. Va passar arreu. El moviment veïnal, nascut a les acaballes del franquisme, va ser una palanca democratitzadora determinant. Gràcies a les associacions de veïns els millors valors democràtics arribaren a moltes llars, a molts sectors, a moltes persones. Mentre que per dalt els partits polítics majoritaris –i no parlo només d’UCD i el PSOE– traïen amb els Pactes de la Moncloa les demandes de la gent, per baix els moviments socials de base, amb la xarxa veïnal en un lloc central, reparaven, refeien, el que una dictadura salvatge havia destruït.

El que va passar després, ho tenim més o manco present. Se n’ha parlat extensament. Fins i tot, en els casos català i estatal, hi ha tesis doctorals sobre el tema. Quan, a partir del 2015, irromperen les batllies pel canvi a tants municipis, el debat sobre la cooptació de molts activistes socials per la pràctica institucional esdevingué un altre cop, quasi quatre dècades després de les primeres eleccions del postfranquisme, un element important. Per ventura a Mallorca no tant –tot i que tenc la percepció que ha passat més del que pensam–, però en el cas de les ciutats catalanes, valencianes, espanyoles o gallegues de seguida va començar el rum-rum que recordava que, ja a la Transició, el fet que l’esquerra “assaltés” els consistoris havia debilitat enormement els moviments socials transformadors. Que les noves responsabilitats de govern i gestió havien xuclat moltes persones que passaven de l’agitació dels carrers cap als despatxos i les regidories. Algú dirà que això és bo i natural. Cíclic, fins i tot. Però la realitat és que, i això ho he viscut aquests anys barcelonins darrers, és molt evident que, quan una certa esquerra alternativa governa, el fet que els quadres associatius passin a veure’s temptats d’acceptar càrrecs –o que, senzillament, passin a amotllar-se a situacions més còmodes que no els desgoverns de dreta– comporta problemes. Que es baixi la guàrdia. Que es confiï cegament, o no cegament però amb desídia, en els qui, votats en uns comicis, ara tenen el mandat popular de governar.

Per això crec fermament que és important tenir una societat civil forta, uns moviments ciutadans autònoms, que fiscalitzin el que fan les esquerres quan són a les institucions. Això serveix a totes les escales possibles, però a l’àmbit municipal és més palpable que mai. L’autonomia i la capacitat de crítica han de coexistir amb una certa visió de conjunt, que combini la crítica combativa amb el coneixement de quins són els límits i, i això és essencial, generin aliances per desbordar-los. Perquè és evident que, si hi ha límits, han de ser desbordats. El que no pot ser és, i aquesta situació em fa l’efecte que es dóna sovint, que l’estructura institucional actual no permeti donar sortida a un problema –per exemple, la massificació turística i la deshumanització que viuen Palma i la resta de l’illa– i la solució sigui dir “no hi podem fer més”. Ni els posicionaments maximalistes ni el derrotisme còmode haurien de ser la solució del que ens passa.

Per això necessitam moviments com Ciutat per a qui l’habita. És una benedicció que sorgeixin iniciatives fiscalitzadores així. Les necessitam. Perquè és vergonyós i preocupant que els illencs amb la sort de tenir un sou dediquem un 42% del sou al lloguer i perquè no pot ser que l’encariment del preu de l’habitatge comporti una autèntica onada de ‘pisos pastera’ amb fins a quatre o cinc famílies de treballadors precaris compartint un mateix sostre. Això passa, en una Palma i un país insular on la sortida de la crisi s’està fent amb rics més rics i pobres més pobres. On un de cada quatre assalariats cobra manco de 500 euros al mes. Un de cada quatre. I no ho dic jo ni un moviment social alternatiu. Ho diu l’organització catòlica Càritas. I tot això mentre no deixen, dades són dades, d’arribar visitants a casa nostra. Necessitam lluitar per urbs habitables i humanes. Necessitam generar aliances entre els moviments i les esquerres amb vocació transformadora per canviar de model, però aterrant el model, entenent quina societat tenim i quines solucions reals poden donar-se. Lluitant contra les contradiccions però sense defugir-les. Els zapatistes mexicans, a l’Equador de Correa o al Kurdistan ho farien així. Per ventura la cosa està, tornant als vells lluitadors veïnals dels setanta –un record entranyable per a la lluitadora Rosa Bueno, del moviment veïnal palmesà!–, a desconstruir les institucions que hem heretat d’Aguilós, Fagedes, Iserns, Calvos i Cirers i fer-les més amples, més flexibles i al servei dels qui habiten Palma.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF