OPINIÓ
Opinió 27/09/2019

Algú ho havia de dir

i
Nanda Ramon
3 min

ProfessoraJustin Trudeau, primer ministre del Canadà, ha hagut de sortir consternat a demanar perdó després de l’esclat d’una agra polèmica arran d’unes fotografies seves de fa vint anys. Ha dit que ho lamenta profundament, que se sent decebut i enfadat amb si mateix, i ha demanat perdó als canadencs.

Les fotografies en qüestió mostren Trudeau –en aquells moments professor a Vancouver– desfressat d’Aladí –el de la llàntia meravellosa– en una festa de 'Les mil i una nits' i amb la cara maquillada de marró fosc.

I com que les desgràcies no arriben mai d’una en una, ha aparegut una altra fotografia de la seva època d’institut, en què se’l veu caracteritzat –maquillat i amb perruca 'afro'–cantant 'Day O', una cançó jamaicana –deliciosa en la versió de Harry Belafonte–, que l’animós Trudeau va interpretar amb un espectacular 'outfit'.

En aquesta part de l’Atlàntic –com a mínim a la nostra latitud– sorprèn que es consideri racista maquillar-se per a un desfrès, si no hi ha un rerefons de burla o de ridiculització expressa. Diria que ens sembla més aviat normal, com ens sembla normal desfressar-nos de 'cowboy', de futbolista o de xinès. O de “mallorquina”, com em va dir una mare immigrant que acompanyava, tota orgullosa, la seva filla vestida de pageseta.

A partir dels anys 60 del segle passat, a l’Amèrica septentrional, es va generar un rebuig generalitzat cap el 'blackface', la caricaturització –aquesta sí– denigrant que es feia dels negres. El 'black' o 'brown face' té l'origen en el minstrel, un gènere musical humorístic del segle XIX, representat per actors blancs que es pintaven la cara, i que ridiculitzava els afroamericans. Lògicament, arran del moviment pels drets civils va esdevenir socialment inacceptable.

Resulta mal d’entendre, però, com es va passar d’aquí a considerar que maquillar-se la cara de color fosc és racista en qualsevol circumstància, encara que sigui per imitar Michael Jackson o desfressar-se de Barack Obama. Diria –des de la còmoda distància, és clar– que és un cas d’indigestió. Un d’aquests casos en què un concepte, anteriorment perseguit o marginat, explota, i comença una esforçada carrera en pla #idòjomés.

Com els incidents d’aquest estiu a les festes de Gràcia, en què una vintena de persones causaren desperfectes en els decorats d’inspiració índia que havien preparat els veïns de la plaça del Nord, perquè els consideraren “racistes”. O com el col·lectiu Almas Veganas –antiespecista, transfeminista, llibertari i ecologista–, que al seu santuari animalista separa els galls de les gallines per evitar que siguin “violades” (sic). Indigestió.

Qualcú s’indigesta, és vera; però sembla que els altres no tenim els Alka-Seltzers a mà. O que ens fa peresa ficar-hi el nas per por de sortir-ne escaldats i, callant, donam per bo allò que hauríem de criticar o puntualitzar.

Com a la polèmica estival per les lletres de Ses Bubotes, un grup revetler assidu de les festes de la Part Forana, de cop estigmatitzat com a “masclista” i del qual s’ha demanat el veto a diferents ajuntaments. Repassau vosaltres mateixos la lletra de 'No badis', per posar un cas, a veure què resulta tan ofensiu. I tot això en temps de Tinder! Si qualcú ho entén, ja m’ho explicarà.

Dubtem, sospitem, matisem, demanem el que no entenem, puntualitzem el que ens incomoda... Encara que sigui contracorrent, encara que ho diguin els nostres, encara que ho haguem sentit sempre. No donem res per bo fins que no n’haguem disseccionat el rerefons. I sobretot, no acceptem les obvietats, la irracionalitat ni les bajanades. I per mostra, vuit botons.

Que l’animalisme és una moda urbanita que no té res a veure amb l’ecologisme i que pot arribar a posar en perill la salut pública i el medi ambient.

Que no hem de confondre el sexe amb el sexisme, una altra freqüent i perillosa indigestió, que fa trontollar dècades de feliç alliberament sexual.

Que és sospitós que sempre trobem valents –encara que no ho siguin especialment– els que pensen com nosaltres; i traïdors, els que gosen dissentir, encara que siguin fidels a si mateixos.

Que no sembla lògic demanar consens a l’adversari; i unilateralitat, als nostres. Que demanam per a les nostres particularitats i extremismes una tolerància que no estam disposats a atorgar als altres. I que és perillós sacralitzar la diferència i obviar el que ens uneix.

Que moltes vegades l’heteroexigència és inversament proporcional a l’autoexigència; i que això no contribueix a millorar els processos en què estam immersos.

Que quan qualcú diu que un hospital és bo, es refereix al personal sanitari; però que si qualcú diu que un centre escolar és dolent, es refereix als alumnes. I que sentir això no ens incomoda prou.

Perdonau, però algú ho havia de dir.

stats