Vaig tenir la sort que un dels meus grans referents de l’escriptura dramàtica del segle XX fos en vida amic meu. Sense que ell se n’adonés, Alexandre Ballester i el seu teatre em van il·luminar de forma impactant a la dècada dels setanta, quan vaig llegir i vaig veure representada una obra excepcional: 'Siau benvingut'.
Però 'Siau benvingut' només n'era un tast, del teatre d’Alexandre Ballester. Abans ja havia escrit unes quantes peces modernes que li serviren de plataforma per llançar-se a la seva consolidació com un dels autors més destacats del teatre català de tots els temps. Entre inevitables interrupcions va explotar el seu talent i la seva creativitat amb obres tan innovadores i atrevides escènicament com 'Dins un gruix de vellut' o 'Un baül groc per a Nofre Taylor'.
A mi el que sempre més em va sorprendre del teatre de n’Alexandre varen ser els seus diàlegs i, sobretot, el seu estil. Un estil que no se sap d’on el va treure si no és del seu personal món imaginatiu i oníric. A Mallorca, llevat de Pere Capellà, el teatre s’havia quedat estancat als segles XVIII i XIX i a l’Edat Mitjana. El costumisme i la banalitat més vulgar s’havien apoderat dels pocs escenaris que existien tant a Palma com a la Part Forana. Jo, que era molt jove, plorava veient el que veia. De manera que la descoberta d’aquell teatre fresc i àgil em va il·luminar les entranyes de la inspiració creativa. Beneït Alexandre Ballester!
De la mà d’Eugène Ionesco i de Samuel Beckett, i la polissonada de Pere Capellà, els quals intentava imitar, vaig topar-me amb n’Alexandre, un autor gairebé de la meva mateixa generació, que escrivia teatre com jo somiava escriure’l algun dia. Era possible. Era possible, em vaig dir a mi mateix, recuperar el teatre encara recent de Pare Capellà i posar-nos al dia i, fins i tot, situar-nos a la punta de llança de l’escena europea. En sabíem tant com els millors. Això era el que Alexandre Ballester ens va descobrir amb la seva obra.
Em pregunto com estarien valorats, ara mateix, tant n’Alexandre, com en Pere Capellà o en Manuel de Pedrolo si, en comptes de fer part del teatre català i en català, haguessin fet cap a l’espai anglosaxó o francès, com Harold Pinter, Samuel Becket o Ionesco, o alemany com Brecht, Handke, Dürrenmatt, o, fins i tot, italià, com Pirandello o Dario Fo. Estarien a la seva altura, amb un polsim més d’esperit juganer i de sabor mediterrani. No menyspreant mai el nostre patrimoni cultural més lúdic i reivindicatiu:
"Volem pa amb oli,
pa amb oli volem..."
Cançó tradicional catalana
Aquí, a les Illes Balears i al Principat i al País Valencià, als anys seixanta i setanta, i encara ara, no hem tingut mai l’autoestima necessària per ser qui som en el terreny cultural i, més concretament, en el de la creació literària i, molt més encara, en el de la creació teatral. No s’ha valorat mai la tasca dels autors ni dels creadors. Ho deia molt bé Damià Pons en el pròleg de la conversa biogràfica que Carles Cabrera va fer en el seu moment d’Alexandre Ballester, i això que ell en va ser responsable cultural i polític un bon grapat d’anys. Però això no vol dir que no n’hàgim estat tots, de responsables, de la nostra cultura col·lectiva. Ens manca fe en nosaltres mateixos. Ens manca autoestima en tots els sentits. Cal despertar d’una vegada: no només de turisme viu la gent.
El que no puc deixar de dir, ni vull, és que n’Alexandre va ser un bon amic meu, com si hagués estat un germà gran dins el món del teatre en particular i de les lletres en general. Jo l’admirava i ell m’estimava. Com estimava tothom. Tothom qui el conegué, sap de la seva amistat i de la seva alegria vital, de la seva exteriorització afectiva en tot moment i a qualsevol indret. Tant ell com el seu teatre mereixien una acceptació més ben valorada i, sobretot, més cordial i més considerada i més 'aureolada'. El seu va ser un teatre que va trencar els motlles rancis de la seva època.
Quan l’any 2000 vaig escriure una peça popular dedicada a la celebració dels 75 anys de la sobirania municipal de Consell, el meu poble, vaig inspirar-me amb una peça que n’Alexandre havia escrit i representat a Sa Pobla el 1968, titulada 'Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu'. Fins al punt que jo vaig titular la meva: 'Consell, Consell: disbauxa d’una nit d’estiu'. Es veu que William Shakespeare ens xiuxiueja a tots dos a l’orella. Va ser justament el mateix Alexandre qui es va desplaçar fins a Consell per presentar-me el meu llibre quan aquest es va publicar. Aleshores jo acabava d’escriure un article periodístic sobre la conveniència que hi hagués un premi Nobel de Literatura en català i d’arrel catalana. Es parlava de proposar Baltasar Porcel o Miquel Martí i Pol. Jo no vaig dubtar a l’hora d’inclinar-me per n’Alexandre Ballester, al costat de Pere Calders i de Joan Perucho. Tots ells n’eren ben mereixedors. Però, quin ressò podia tenir el que es digués des de l’àrea marginal catalana, sempre tan supeditada a l’estat espanyol?
Encara, l’any 1987, jo vaig guanyar el Premi de textos teatrals del Teatre Principal de Palma amb l’obra 'Fumar d’amagat'. N’Alexandre el va guanyar l’any següent amb 'Al caire de les campanes'. I encara més: dos anys més tard, al Premi Born de Ciutadella, ell va guanyar amb 'L’única mort de Marta Cincinatti' i jo vaig quedar finalista amb 'Fills de l’espera', que posteriorment guanyà el premi Recull de Blanes. Es feia justícia per partida doble, per molt que la dificultat de pujar a l’escenari sembli, a hores d’ara, més difícil que mai. Sort de l’amistat, que ho supera tot.
Bé, el que no vull deixar de dir tampoc és que el teatre de n’Alexandre Ballester no morirà mai. És més viu que mai, per desconegut que sigui. Que mai no passarà de moda, perquè és etern, i que aquí el tenim, sempre disposat que puguem servir-nos-en i a gaudir-ne. Com el mateix Alexandre volia que fos.
