ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Albert Camus

Els escriptors porten algunes coses importants dins el cap que tenen la necessitat de compartir. Això és tot. Porten idees, històries, pensaments, emocions, arguments i trames, elucubracions, preguntes, dubtes, ficcions, moltes ficcions. Es posen a escriure per gravar el que ells consideren ocurrències i experiències que han de ser dites, que no han de no ser oblidades, tan originals i valuoses els semblen a ells mateixos. Sovint es pensen que són úniques, que ningú més les ha experimentat mai, que cap altre cap ha pensat, tan extraordinàries creuen que són. Els mateixos  escriptors no se'n saben avenir, que siguin ells els privilegiats receptors d'aquelles  idees tan sorprenents i extraordinàries. Són tan precioses que les han de posar per escrit tan aviat com sigui possible. A més, van acompanyades d'una alegria tan gran, que volen comunicar-les a tothom de seguida. I no només les volen escriure i mostrar-les a uns quants familiars i amics, sinó que les volen fer públiques perquè tothom les conegui, les valori i les aplaudeixi.

Però tot això, tot aquest llarg procés no resulta, gairebé mai, gens fàcil. Un escriptor que ens sembla una excepció en aquest sentit, que va ser valorat públicament molt aviat, tant o més que el que ell mateix es valorava, va ser Albert Camus, un francès d'origen menorquí nascut a Alger. Un autor absolutament mediterrani i universal. Albert Camus va ser reconegut amb el premi Nobel de Literatura als 43 anys. Va morir, d'un accident de cotxe, tres anys després.

Jo el vaig llegir quan encara era un adolescent. Vaig llegir la seva obra més emblemàtica en aquell moment: 'L'estranger', i ho vaig fer en castellà, editada per Alianza Emecé. Aquella novel·la, d'una relativa brevetat, com sempre m'han agradat a mi les històries, em va deixar garratibat, una mica confús i força bocabadat. Més que desconcertat, empardalat, com diem a Mallorca. Era el mateix que m'havia passat, no feia gaire, quan vaig llegir 'El procés' de Franz Kafka. Aleshores jo ja sabia  –ho experimentava– que allò era art autèntic, veritable literatura.  

Què és la veritable literatura per a mi? I jo què sé! La que m'allunya de la immediatesa, la que transforma la realitat en una realitat 'superior'. D'aquestes ficcions meravelloses, sovint se n'ha dit literatura de l'absurd. Va bé, sigui doncs això i així l'absurd. Tant Camus com Kafka s'acostaren a aquest món de l'absurd que no ho és. No ho és perquè neix de la ment, de la raó, i no de l'irracional. Albert Camus ho sap, i juga amb tot plegat. És un jugador literari, i això és el que jo intento dir. No el veig, quan escriu narrativa i teatre, com se'ns ha intentat vendre moltes vegades, un home polític o un ideòleg. De cap manera. Jo el veig un creador resplendent. Espero que fos per això que se li concedís el premi Nobel. Ell va narrar aquesta absurditat, però ho va fer des d'una percepció vitalment humanista. Contemplant el món així, no hi ha cabuda per a l'acceptació absurda de la vida, sinó com un joc inintel·ligible i enigmàtic. Segurament força incomprensible, però amb dosis generoses de màgia.

És igual. Aquí tenim Albert Camus en el seu tron, assolit per la gràcia d'aquest do literari de la imaginació i la fantasia. La capacitat creativa que ens regala la naturalesa. 'L’estranger', i encara millor expressat 'L’estrany', havia tingut primer uns quants intents en aquesta cursa per retratar el món inescrutable de la condició humana. Tots aquests intents, escrits en clau teatral, tenen el seu referent principal en 'Cal·lígula', una obra que inicia el seu cicle, volgudament determinat, de l'absurd, el qual redunda en la novel·la 'L’estrany', i que no troba justificació raonable al fet de viure. Perquè 'l'estrany' és Meursault, el protagonista de la novel·la, no cap altre que el mateix Camus. Algú va dir que Meursault és una consciència obnubilada pel sol. Només Camus sap el que volgué dir amb aquesta narració. I potser que ni ell mateix ho sabés, de la mateixa manera que no hi ha cap escriptor que ho sàpiga: el mateix Camus era, com tots nosaltres, una consciència obnubilada per la seva pròpia consciència, per la indesxifrable condició humana.

'El malentès' i 'Els justos' són dues obres de teatre immediates que em proporcionen a mi més llum que cap altre escrit camusià sobre la composició dels fets que l'autor es feia de la vida. 'El malentès' la tinc força subratllada. 'Els justos', tota. De les seves pàgines, jo n'he extret les millors cites d'Albert Camus, les que ens diuen qui era ell i què pensava del seu món i de la seva bolla. Perquè d'això es tracta, no del que diguin els crítics i els seus estudiosos. Jo soc el millor estudiós i el millor crític de l'obra que estic llegint i rellegint. Ho he dit i ho repetiré les vegades que siguin necessàries: m'importa poc, per no dir gens, interpretar el que l'autor d'un poema, d'una novel·la o d'una obra de teatre ha volgut dir-hi. Només tinc en compte l'emoció, la petjada que deixa en el meu interior, en el meu esperit, aquella obra. El seu impacte emocional. La commoció que em transfereix. L'afalagament que em deixa el seu festeig.

És possible que Camus no sigui el gran autor que els francesos i jo mateix voldríem –no recordo cap fragment lúdic en la seva obra, cap pinzellada d'humor–, però sí que és l’amic que pensa, reflexiona i escriu en diferents gèneres, estètics més que ètics –tampoc m'interessa més l'ètica que l'estètica a l'hora de llegir–, allò que la vida, les circumstàncies i la inspiració ens regalen a tots els mortals, i a mi el primer quan llegeixo. Justament d''Els justos' és d'on vull extraure els pensaments que en el seu moment em feren sentir agraït i reconegut per sempre a Albert Camus:

"Els jutges tenen alts i baixos: depèn de si són casats i amb qui". "Si l'única solució és la mort, no anem ben encaminats. El bon camí és el que condueix a la vida, al sol. No podem tenir sempre fred". "Per a suïcidar-se, un s'ha d'estimar molt. Un vertader revolucionari no es pot estimar a si mateix". "Jo no estimo la vida, sinó la justícia que està per sobre de la vida". "Tinc por i em fa vergonya tenir por". "La llibertat és una presó mentre hi hagi un home empresonat a la terra".

Amb la meva admiració.

 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF