Al nostre carrer, quan arriba la primavera, la veïna del bloc de devora el nostre baixa i s'asseu al banc de fusta que encara resisteix entre una renglera de motos aparcades just enmig del tram entre un pas de vianants i un altre. És baixeta, sempre va amb una pinça als cabells, però sempre va descambuixada, i té els cabells molt negres i els ulls molt blaus. Sempre els té molt oberts i estic convençuda que se sap els horaris de tot el veïnat. Es planta su-allà el dematí fins a l'hora de dinar i després a l'horabaixa torna al seu lloc a prendre la fresca i a imaginar-se i inventar-se les vides de tothom qui passam per allà, supòs. I diu que el barri ja no és el que era, que la culpa la té la gent estrangera, que n'hi ha molta, darrerament. I quan diu estrangera no xerra del tipus de gent que dorm a l'hotel hipster a dos edificis del seu o a la desena de pisos turístics que l'envolten, no. I enfil cap a ca nostra rosegant paraules que he decidit enviar-me. Perquè, en siguem conscients o no, de responsabilitat, n'anam totes i tots ben impregnats.
Al nostre carrer, ara que no fa fred i tenim el finestral del menjador obert, podem assistir a concerts amb els clàssics de les revetlles més nostrades: un Julio Iglesias amb el seu 'Soy un truhán' o un Frank Sinatra fent la seva oda particular a la ciutat de 'New York'. El cantant, a la porta del bar, canta com si li sobràs molt d'aire als pulmons i és com si fos ben bé que no el pogués treure d'una altra manera que cantant. Canta una cançó darrere una altra i qualque veí li recrimina l'actitud amb un “Calla la puta boca, pesat!” (sic). Però el nostre cantant de dilluns endiumenjat de segona Pasqua ha respost amb un 'Tengo el corazón contento' de na Marisol. Malgrat les reminiscències ultraromàntiques i altres detalls de la cançó, he trobat que la selecció musical no podria haver estat més adequada i ben triada. Cors contents versus el silenci cívic d'una ciutat (que en diuen) morta.
Al nostre carrer ningú no xerra com jo –o sí i no ho he escoltat–, però sí que hi existeixen les as i les es neutres que tant enyor i que aquí, a la banda peninsular del bassiot, a vegades em pens que s'han extingit del tot. Les gitanes que viuen a molts dels pisos del meu voltant s'encarreguen d'amorosir les meves orelles amb aquell parlar que em transporta directament a Vic, per exemple. I les seves orelles també paren atenció, perquè amb trenta segons de conversa ja em demanen si som mallorquina i els dic que sí-de-Palma, i m'expliquen que tota la vida havien passat els estius a Santa Ponça. “Que n'hem venut, de coses, allà, nena! Però ara ja no hi anem, quina llàstima, amb 'lo' maco que és allò”. I jo em pos un poc mústia perquè pens que fa molt que no hi van i no es poden imaginar com és ara, però alhora pas un guster perquè, sense ser-ne gens conscients, m'estan regalant una connexió amb ca nostra molt entranyable. De la que ve directament de les entranyes.
Als nostres carrers i barris, a banda i banda del bassiot, cada vegada hi ha més maletes. I la banda sonora de rodes fregant rajoles i botzines des del port. A estones, em mir les maletes i escolt el taca-taca-taca-taca i m'imagín com intenten enflocar les nostres vides i els nostres cossos allà dedins i amb aquella música de fons. Punyint-nos, pitjant-nos, apinyant-nos i encabint-nos a la força com qui fica el darrer 'souvenir' abans de sortir de l'hotel/creuer/apartament turístic/furgoneta/lavabo/balcó de torn. I a vegades em pos a imaginar que, de cop, un dia, totes les maletes foten un pet i una esclafida monumental i sortim com coets i amb l'embranzida foradam creuers, esclatam iots amb drons que graven i violenten dones, nafram pistes d'aeroports i esbucam hotels a primera línia de mar i tot allò que ens fa nosa per poder tenir vides dignes. I fi.
