EscriptorMilers de persones a Palma, i milers més repartides en diverses ciutats i municipis de les Balears, van sortir dilluns a manifestar-se contra la sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat nou líders civils i polítics independentistes a penes d'entre 9 i 13 anys de presó. Van ser manifestacions pacífiques i cíviques, com s'espera que ho siguin les manifestacions de ciutadans amb consciència de ser-ho. I van ser significatives per la quantitat de participants i sobretot perquè aquestes mobilitzacions van a favor dels drets civils i les llibertats ciutadanes. És a dir, de la democràcia.
Tanmateix, són molts també els illencs que no se senten concernits pel caire que ha agafat el conflicte entre Catalunya i Espanya els darrers anys, o que, sense militar a les files del nacionalisme espanyol, pensen que alguna cosa devien haver fet els condemnats per acabar com han acabat, que ja s'arreglaran i que tal dia farà un any. Si algun d'ells llegeix això, he de dir-li tan sols que s'equivoca. Aquest conflicte fa temps que ha deixat de cenyir-se al xoc entre sobiranies nacionals (la constituïda d'Espanya i la que aspira a constituir una part de la ciutadania catalana, que no sabem quina és perquè no se li permet votar). S'ha ampliat cap a una qüestió que afecta tots els súbdits del Regne d'Espanya, i aquesta qüestió és la credibilitat de l'estat de dret. Des de la suspensió il·legítima de l'Estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional fins a aquesta sentència del Suprem, l'estat espanyol ha pres un seguit de mesures dràstiques, diguem-ne, que se suposa que volen respondre amb mà ferma al que anomenen el desafiament català, però que en realitat restringeixen i fan retrocedir els drets de tots els ciutadans (ara ja gairebé només contribuents) d'Espanya, pensin el que pensin i votin el que votin. Llei mordassa, actuacions policials indiscriminades i salvatges com la de l'1-O, judicialització de la política, manipulació informativa, intervenció de la Corona en qüestions polítiques que estan fora de les seves atribucions o lectures fraudulentes de la Constitució per aplicar l'ambigu article 155 com un instrument de repressió. La mateixa sentència del Suprem sobre el Procés estableix una jurisprudència alarmant, en la mesura que, d'ara endavant, es podrà considerar un delicte de sedició qualsevol manifestació en què participi una gran quantitat de gent, encara que no s'hi produeixi cap tipus de violència.
El missatge que es transmet és que ningú es mogui si no vol exposar-se a ser castigat. S'ha donat via lliure i coratge a la ultradreta, fins al punt que, dilluns, el diputat Jorge Campos, de Vox, intentava (sense èxit) provocar els manifestants fent-los el gest del dit polze cap avall: si la lletra d'una cançó d'en Valtonyc pot constituir un delicte d'amenaces que mereix presó, amb tant o més motiu s'hi hauria de considerar també aquest gest, amb què els emperadors romans ordenaven la mort dels que eren a l'arena del circ.
A escala internacional, bona part de la premsa i de les entitats que treballen en favor de la defensa dels drets civils i humans, com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, mostren preocupació pel que succeix a Espanya. També ho ha fet, aquesta mateixa setmana, el parlament britànic. Els senyals de retrocés democràtic són més que evidents en una democràcia encara incipient i fràgil. No és una situació perquè algú pensi que no el concerneix. No és moment per despatxar-ho amb un ja s'arreglaran, o pensant que no t'afecta perquè ja votes els partits d'ordre. No es tracta de ser catalanista o espanyolista, sinó de voler viure com un ciutadà lliure i digne o preferir viure amb por.
