OPINIÓ
Opinió 15/12/2017

Això no ha fet més que començar

i
Celestí Alomar
4 min
Això no ha fet més que començar

En cinc dies els catalans tornaran a votar. És difícil saber el que passarà. Sens dubte, és una campanya anòmala, sota pressió. L'aparell de l'Estat tracta d’acoquinar els votants independentistes demostrant que la seva conducta no condueix a res, que la perseverança en l’actitud només conduirà a la desgràcia personal, familiar i col·lectiva. Guerra psicològica per sotmetre l’adversari. A l’enemic, si fèiem cas al llenguatge que molt sovint s’utilitza. 'A por ellos'. Els partits independentistes segueixen atrapats en la insuficiència de vots per consolidar la seva posició. L’unilateralisme està en el centre del seu debat particular.

Aquests, en un món on les utopies escassegen, mantenen l'esperança més enllà de no haver aconseguit l'objectiu que s'havien marcat. Deia Stevenson que viatjar amb il·lusió és millor que arribar. Contra aquesta màxima lluita l'Estat. No ho té fàcil. Per això l'apel·lació a la inutilitat del fracàs i l'exacerbació del fanatisme més ranci. En termes pràctics necessiten que augmenti la participació. Va ser molt alta a les últimes eleccions. Han d’esgarrapar vots als caladors de l'absentisme radical de sectors no integrats en sistema actual. Campanya dura. Feta des de l’Estat.

Em resisteixo a no creure que Catalunya seguirà sent el motor que ha impulsat Espanya cap al futur. El que ella expandeix a la llarga redunda en benefici de la resta. Mentre esperam a veure el que passa. Però hi ha alguna reflexió a fer. Sovint es posa l'accent en decisions puntuals que han estat fites per arribar on ens trobem ara, cosa que no deixa de ser un bon exercici. Però amb massa freqüència s'oblida el que per mi és més definitori del procés català i, també, del context polític general: el caràcter popular dels moviments reivindicatius. L’empresonament dels Jordis és un “prenc nota” del fet per part de l’Estat i una advertència de fins on estan disposats a arribar. La repressió de l’1-O va ser una segona passa en la mateixa direcció.

Gairebé a l'una del procés català varen aparèixer els moviments del 15-M que donaren pas a noves formacions polítiques d’esquerres. En aquest context és on cal situar moltes d’aquestes decisions polítiques de les quals abans parlava. Voldria aturar-me en una: la intervenció de Felip VI sobre la situació a Catalunya. Des d’aquell moment, els que podríem anomenar partits dinàstics varen tancar files i varen reduir el nivell de discrepàncies, el PSOE va deixar sense efectivitat la petició de compareixença de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría davant el Congrés de Diputats per donar explicacions de l’actuació policial l’1-O. No importava que una part de la ciutadania espanyola no se sentís identificada amb el discurs del monarca. Tots a una amb el 155.

Quan el monarca va decidir no actuar com àrbitre, que és paper que li atorga la Constitució, en nom de qui parlava? Pensar que ho feia en nom dels partits dinàstics, a pesar que les seves tesis coincidien plenament amb les del PP, considero que seria ingenu. Fa la impressió que el posat majestàtic del monarca transcendia de l’àmbit estricte de la política i se situava a l’esfera de la inviolabilitat superior, més enllà del bé i del mal. Una esfera en la qual també transita de manera furtiva el conglomerat d’agents i forces superiors a la resta de mortals que volen dominar-ho tot. Una coincidència simplement astral?

La corona s’ha mostrat especialment bel·ligerant. Explícitament ha marcat distància amb una part considerable de la població crítica, d’una manera o una altra disconforme, amb el règim del 78. És sota aquest sistema recollit en la Constitució, però redirigit a favor de la centralitat, fins a l’esclerosi que afecta el caràcter dinàmic de la norma, on la monarquia se sent còmoda. La Carta Magna li confereix el caràcter constitucional, que no li dona la seva restauració per la dictadura, sense haver estat sotmesa a un referèndum popular específic. Per aquí hauríem de buscar l’explicació a l'actitud manifestament bel·ligerant del monarca actual. Treure pit. Però s’exposa a la crítica i al debat públic, circumstància de la qual, precisament, pretén fugir.

La genealogia de les formacions dinàstiques deixa grans dubtes sobre la seva sinceritat monàrquica. Es podria parlar molt d’aquesta condició a Ciutadans i al Partit Popular, però és el cas del PSOE el que resulta més singular. Un partit que en origen i per definició és republicà (en els seus últims congressos han hagut de fer grans equilibris per evitar la reafirmació del seu republicanisme) actualment és el suport més ferm de la monarquia. Aquesta estranya circumstància té la seva equivalència a nivell popular. Comptant el PSOE com a republicà, a les passades eleccions generals les persones que votaren formacions “predisposades” al republicanisme varen estar lleugerament per sobre del 50 per cent del total de les que van anar a votar.

Si es mira amb deteniment, no estranya que el monarca hagi pres la bandera de la bel·ligerància, com tampoc que el conglomerat astral sigui el ciment que cohesiona el règim del 78. Possiblement existeix el temor que la solució del jeroglífic actual no sigui una república secessionista, sinó una república sense adjectius.

stats