OPINIÓ
Opinió 29/07/2019

Això passa per votar en clau estatal

i
Cristina Ros
3 min

El debat de la no investidura de Pedro Sánchez ens va deixar la setmana passada una imatge molt clara del que ens passa per votar a les eleccions generals en clau estatal. Les Illes Balears no pintam una regadora al Parlament espanyol. Res que no sabéssim, només és la constatació, la galtada merescuda. I és així perquè aquí la immensa majoria de la gent, en exercir el dret a vot a uns comicis estatals, encara pensa que si dona suport als partits espanyols majoritaris ens representaran a Madrid, i qualque dia en el repartiment del pa, potser ens caurà qualque mica.

No hi ha, ni hem tingut mai ningú al Congrés dels Diputats que demani per nosaltres, ningú de les Illes que pugi a la tribuna dels oradors ni que sigui per dir “hola, hola, existim”. No hi ha ningú que recordi a la resta d’Espanya les nostres necessitats. Ni un sol diputat ni diputada que exigeixi les compensacions justes per la insularitat –si les aconseguim és perquè Canàries, que sí que hi té veu, perquè la seva ciutadania ha volgut tenir-ne, no ha deixat d’insistir-hi–, ningú que demani inversions allà on ens fan falta o, entre infinites coses, que repeteixi una i mil vegades que les Balears som a la cua en inversió de l’Estat. I com volem no estar-hi, a la cua de la cua, si no hi som ni ens hi deixam sentir?

Ho hem vist una vegada més aquesta setmana al debat per a la presidència, com a conseqüència de les eleccions del 28 d’abril. Hem vist com partits o coalicions d’onsevulla condicionen el seu suport a la investidura, si i només si el govern es compromet a donar-los allò que demanen. I si no, no hi ha suport. Però ho hem vist milers de vegades, cada setmana quan hi ha debat al Congrés. Hi estam tan avesats que no podem recordar una situació diferent. Si mai no es parla de les Balears al Parlament espanyol, més enllà de citar-nos per temes de corrupció, per criticar els nostres pactes de governabilitat que van molt millor que els seus, és simplement perquè aquí no volem que se’n parli.

A moltes altres comunitats fa temps que han entès que, si volen avançar, necessiten una veu pròpia, encara que sigui un sol representant, que des de la trona demani pels seus. Així, veim com ho fan els càntabres, els bascos, els navarresos, els gallecs, els canaris, els valencians o els catalans. Quan cadascun dels seus representants parlen, sentim com demanen més doblers per a educació al seu territori, que els arreglin les vies de comunicació, que els ajudin a treure endavant un millor servei sanitari, etcètera, etcètera. Demanen per a ells perquè voten pensant en ells, mentre nosaltres demanam i votam pel govern de Madrid. Som així de generosos o de caps de fava.

I no és que les polítiques estatals no ens afectin, però a aquestes altures hauríem de saber que ens afectaran més per bé que per mal si tenim una veu pròpia al lloc on es prenen les grans decisions legislatives i econòmiques. Vull pensar que, amb el temps, arribarem a entendre-ho, i que arribarem a pensar que les formacions polítiques d’àmbit autonòmic, les que ja existeixen a les Illes Balears o d’altres que hi puguin néixer amb aquest objectiu, són les úniques que parlaran de nosaltres a Madrid i que exigiran per nosaltres. Vull pensar-ho però, a mesura que passen els anys i les eleccions, hi ha massa motius per perdre l’esperança. I ja ho sé, un diputat o dos clamant per les Balears des de la tribuna del Congrés, no aconseguirà canviar el món, ni el nostre món. Però allò que segur que no passarà és que altres pensin en nosaltres si no hi som ni se’ns espera.

stats