OPINIÓ

Aina Moll, l’aigua que continuà foradant la roca

Mn. Alcover va ser nomenat primer president de la Secció Filològica de  l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1911. El poder polític li havia de permetre vehicular institucionalment el seu projecte romàntic d’elaborar el més complet diccionari de la llengua catalana (històric, literari i dialectològic). Tanmateix, aviat sorgiren les divergències amb els altres membres de l’Institut, que miraren de convèncer-lo que era millor endegar un diccionari normatiu. No devien anar gaire lluny d’osques si tenim en compte que el Fabra s’enllestí l’any 1932, però els deu volums de l’Alcover-Moll, separat definitivament de la disciplina de l’IEC i convertit en 'Diccionari català-valencià-balear', el 1962. El canonge, arruïnat, havia expirat el 1932, com si hagués espera’t a veure néixer el primer volum per passar a millor vida. La feina de finalitzar-lo i tocar mare novament correspondria a Francesc de B. Moll. El tarannà d’Alcover trobava un contrapunt en el de Moll. Moll oferí de venir a Mallorca a Manuel Sanchis Guarner el 1943 en concepte de redactor. Sanchis hi romangué fins al 1959, quan es traslladà definitivament a València. Faltava poc més d’un volum per acabar la magna obra.

I és per als dos darrers toms que entra en joc la seva pròpia filla, Aina Moll Marquès (Ciutadella, 1930), que va traspassar la setmana passada. Sanchis ensenyava classes de francès a l’institut que aleshores era exclusivament de nines (l’actual Joan Alcover). Va ser quan ell se’n tornà a València per un curs que demanà a Aina Moll que el substituís i, quan ell abandonà l’illa per sempre, el director la pressionà perquè assumís les classes de francès. Des del primer dia que hi ensenyava també clandestinament català. Li presentà al director la disjuntiva que unes nines reclamaven aprendre mallorquí i volia saber si podia fer les classes allà o havia de dur-les al seu domicili particular. Les feren a l’Alcover per escàndol de qualque companya espantada que els poguessin enxampar, atès que allò no succeïa enlloc pus! Aquests dies d’obituari, en què molts l’hem volguda recordar, no són pocs els qui n’han destacat el perfil docent i l’estima que li professaren molts d’alumnes.

Fa quinze dies, quan parlava d’entrevistes que havia enllestit, presenciat o llegit, hi hagué fases de preparació del text en què hi sortia el nom d’Aina Moll. Concretament, quan esmentava els dossiers centrals d’homenatjats a la revista 'Lluc', que sempre encetàvem amb un diàleg al personatge. Raons d’espai, em feren finalment suprimir-ne l’exemple. Aquelles planes s’intitularen 'L’aigua continua foradant la roca' i procedien d’un acte que l’IEC li havia retut a Palma. La revista reproduïa les intervencions d’aquell horabaixa, bo i completant-les amb un article de l’aleshores col·laborador habitual de la revista, Alexandre Ballester.

Finalment, l’encapçalàrem amb una entrevista a Aina Moll a cura del filòleg F. Xavier Granados. Un dissabte anàrem plegats als afores de Biniali a interviuar-la. El fotògraf Jaume Muntaner ens hi acompanyava. Parlàrem de Lluís Vicent Aracil —que deia que havíem de fer via a imposar el català abans que no ens acusassin que l’estàvem imposant!— i de l’ombra allargada de son pare. També del diccionari bilingüe català-castellà que aleshores estava enllestint. Ens contà que havia fet feina amb Jeroni Albertí, en temps de la preautonomia, en la Comissió de Transferències entre l’Estat i el Consell General Interinsular. Després ocupà el càrrec de primera directora general de Política Lingüística durant les dues primeres legislatures del govern de Jordi Pujol (1980-1988), i més tard de coordinadora de la Campanya de Normalització Lingüística de les Illes Balears, a la primera meitat dels noranta, i d’assessora lingüística del Govern balear en temps del president Soler (1995-96), com si no hi hagués solució de continuïtat en el segle XX entre el contacte amb el poder polític d’aquell Alcover de principi de segle, la feina ‘catacúmbica’ de Borja Moll als anys més durs i foscos del franquisme i la de sa filla, des d’aleshores i passant per la Transició fins a la segona meitat dels noranta.

 

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF