Aiguatèbia

El primer cop que vaig anar a veure el 'Retaule de Sant Ermengol' tindria deu o onze anys. Era al final de la primera època: estrenada el 1957, les representacions al claustre de la catedral d’Urgell es van aturar el 1975 i no es van reprendre fins deu anys després, del 1985 al 1995, i des del 2004 fins ara. No hi he participat mai, tot i que tinc tants amics i coneguts que hi han tingut un paper que gairebé podria reproduir tots els cèlebres versos de l’Esteve Albert. Com quan, durant el terror de l’any mil, l’ardiaca Ermengol tranquil·litza la població: "Ja han tocat les dotze / i res no es mou". O en el judici de Cortiuda: "Que per uns pams de terra / no perdéssim lo cel". I la del cec: "M’han dit que feu miracles… // Miracles? Els fa Déu!".

D’aquella primera vegada en recordo molt especialment l’inici, el quadre de 'Les velles d’Aiguatèbia'. El Filibert Casafont cantava, amb la melodia del Cant de la Sibil·la, des de dalt d’una de les torres de la façana oest de la catedral, protegit per un faristol de fusta. A l’escenari de l’ala nord del claustre, unes velles (que en el seu moment anaven a buscar a l’asil) remenaven (o recordo que remenaven) unes olles fumejants. Com si fos l’escena de les 'Wayward Sisters' de Macbeth, igual. Quaranta-quatre anys més tard, tornen a aparèixer les velles d’Aiguatèbia (el poble on el bisbe Ermengol va néixer) a encetar l’obra. Ara canta el Lluís Obiols la poderosa melodia. I està molt bé que tot torni i que tot es transformi. Fins diumenge encara es podrà veure.