Aigua a Mart

Com que aquí aviat no hi cabrem, és hora que comencin a prendre vistes i a aixecar el parcel·lari

Sona l’alegre melodia d’alerta de notícies del mòbil i em diu, tot cofoi, que han trobat aigua (tot i que salada) a Mart. Ja era hora, que començàvem a desesperar-nos. Des que Sir Percival Lowell va dir-nos, ara fa 110 anys, que aquells misteriosos canals que havia descobert el gran astrònom Schiaparelli eren unes formidables construccions marcianes per transportar aigua amunt i avall que n’esperàvem la confirmació. Ara ja no hi ha excuses perquè el senyor Elon Musk, que en té moltes ganes, enviï un grup d’expedicionaris a plantar-hi trumfes i cols per fer-nos un trinxat sideral i, de pas, salvar el planeta. Com que aquí aviat no hi cabrem, és hora que comencin a prendre vistes i a aixecar el parcel·lari. I, com a efecte col·lateral, estaria bé que substituïssim aquella vetusta frase feta amb què em martiritzaven a casa cada vegada que no trobava alguna cosa que —en principi— tenia una situació coneguda o evident. Deien així, amb un dit aixecat i un to foteta: “No trobarís [sic] aigua a Segre”. Imagino que l’hidrònim local podria ser substituït amb èxit per qualsevol altre de cabal equivalent. Em feia tanta malícia, que m’ho diguessin! Ara, quan la petita Clara no trobi aquella peça de Lego que té davant del nas, aixecaré un dit, i, amb to foteta, li diré: “No trobarís [sic] aigua al Pol Sud de Mart”. I a ella, naturalment, li farà (una miqueta de) ràbia, també.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF