TRIBUNA OBERTA

Ai, l’eutanàsia...

Tots coneixem la vida: per a alguns és fàcil i lleugera; per a uns altres, dura i insuportable. Així, ja sigui d’una manera o d’una altra, tots vivim. Però la mort és quelcom ben diferent. Així com tothom ha viscut la vida, ningú ha viscut la mort. Ningú ha estat capaç de fugir o de tornar de la mort –cerebral, definitiva, terminal–, i és per això que l’ésser humà sempre hi ha tingut un enorme interès. Som els únics animals que duim a terme ritus funeraris, i ho feim d’ençà de fa uns cent mil anys. També som els únics que hem elaborat mil i una preguntes, teories, idees i mites sobre què hi ha després de la mort. És més, fins i tot la majoria de les religions tenen aquesta qüestió com un dels seus pilars ideològics fonamentals. Ningú sap ‘què hi ha després’, i em sembla, però, que l’extinció de l’espècie humana arribarà molt abans que la resposta definitiva i universal a aquesta particular qüestió. 

Si bé és ver que cada cultura afronta la mort d’una manera diferent, com a norma general podem dir que quan algú proper a nosaltres mor, ens dol. Ens dol perquè aquella persona deixarà de formar part de la nostra vida, deixarà de ser, d’existir... Tot i així, també ho podem sentir pel que fa a persones desconegudes o anònimes, com les víctimes d’una catàstrofe natural, per exemple. Aquesta pena dependrà en gran part de l’estima que hàgim pogut tenir per aquella persona, però no només això: un altre factor important seran les circumstàncies d’aquella mort. No la percebrem de la mateixa manera si és causada per un tràgic accident o, al contrari, per una llarga i dolorosa malaltia. I, finalment, hi ha les morts tabú, les que estan mal vistes o de les quals es parla gairebé en secret, els suïcidis. La vida és sagrada i el suïcidi és pecat. Això és el que defensen la gran majoria de les vessants de les religions abrahàmiques (bàsicament, el cristianisme, el judaisme i l’islam) i és també el que la nostra societat n’ha heretat. 

I l’eutanàsia? És també un tipus de suïcidi? Certament, en aquest cas, el subjecte vol posar fi a la seva vida, però no és ben bé el mateix que en el cas de l’eutanàsia. El mot ‘suïcidi’, etimològicament, fa referència a ‘algú matar-se a si mateix’, i ‘eutanàsia’ es refereix a la ‘mort digna’ o ‘dolça’. 

Crec que és el concepte de ‘mort digna’ el que hauria de centrar el debat sobre l’eutanàsia. Hem de deixar de perdre el temps discutint amb l’extrema dreta i la ultradreta d’aquest país, que enfoquen el seu discurs sobre si els metges “matassin” i “assassinassin” de manera sistemàtica la gent gran, o si es produirà un “efecte dominó” o fins i tot que l’eutanàsia té com a objectiu “estalviar doblers a l’Estat”. És absurd. 

A priori, ningú vol morir, és obvi. Pel contrari, és igual d’obvi que davant una situació de patiment constant qualcú vulgui deixar de viure, i també es pot arribar a entendre que, arribat a un cert punt, algú estigui ‘cansat’ de viure. Així, idò, qui som nosaltres per obligar aquella persona a continuar vivint en contra de la seva voluntat? Existeix el dret a la vida, però no el deure de viure. Per quin motiu no podem donar una mort digna a tothom qui ho sol·liciti? Per què a algú que simplement no vol viure més, tot i no patir cap tipus de malaltia “greu i incurable” o “greu, crònica i invalidant” (tal com s’exposa a la proposició de llei per regular l’eutanàsia) no se li permet morir dignament? Segons el meu punt de vista, és de vital importància regular l’eutanàsia i el suïcidi assistit. 

Però... Sempre hi ha un ‘però’: de res servirà dur a terme aquestes regulacions si no venen acompanyades d’una aposta valenta per millorar les condicions de vida del poble. És pràcticament pervers assegurar una mort digna quan, a Espanya mateix –segons el relator de l’ONU sobre extrema pobresa– un terç dels infants està en risc de pobresa o d’exclusió social, més de la meitat de la població té problemes per arribar a final de mes, es produeixen més de cent cinquanta desnonaments diaris... 

Havent viscut una vida humanament indigna, l’eutanàsia només serà llevar el patiment de la mort. Per dignificar la mort primer hem de dignificar la vida.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF