Agost

Hom estaria temptat de remenar el calaix i descongelar algun article vell, com si fos un llenguado

No falla: el curs de l’any fa que, amb una regularitat sorprenent, cada dotze mesos em toqui escriure una columneta —o bitllet, o article: després de tants anys encara no sé quina n’és la nomenclatura exacta— a mitjan agost. Hom estaria temptat de remenar el calaix i descongelar-ne algun de vell, com si fos un llenguado, convençut que la combinació entre els lectors escassos, la memòria fràgil dels hòmens i la relaxació estival farien indetectable aquesta minúscula impostura. Però l’angelet bo és capaç d’imposar el seu criteri moral al dimoniet dolent (després de punxar-lo amb una espasa flamígera): 

—Albert, xato, —em diu (sí: de vegades sento veus)— això que escrius ha de ser rigorosament inèdit. No s’hi valen plats rescalfats, ni maquillatges. Pensa en el respecte degut al teu públic, si és que encara en tens.

Obvio aquesta darrera frase, que no sé com interpretar, si com un retret poc dissimulat o l’exposició d’un fet objectiu. Sé que té raó. Aquesta pruïja tan catòlica, formada sobre els conceptes de la responsabilitat i el pecat bé ha de manifestar-se per alguna banda. Com que els remordiments serien insuportables, engego el procés habitual a la recerca d’un tema amb prou entitat. Tots els que em ballen pel cap fan més aviat peneta. He de recórrer a l’arma secreta, al cercle, a la introspecció, el metatext. No falla: el curs de l’any fa que, amb una regularitat sorprenent, cada dotze mesos em toqui escriure una columneta —o bitllet, o article: després de tants anys encara no sé quina n’és la nomenclatura exacta— a mitjan agost. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF