I AQUÍ

Aglapits en l’eco de les seves paraules

La vocació de l’esquerra és la de frustrar sempre les expectatives dels més mobilitzats dels seus votants. L’única manera de no provocar desencís (paraula que descriu la mollor, la fluixesa que afecta tot esquerrà que se senti portador de les essències, i dipositari de la veritat, quan comprova l’acció governamental dels ‘seus’) és no accedir al poder. Ho saben els dirigents que s’hi postulen, perquè matemàticament ho descompten dels actius disponibles. En aquest petit país, quan ha governat l’esquerra, només els socialistes s’havien atrevit a assumir la cartera de Turisme, i va ser la dreta hotelera (una redundància) i la del PSOE (una concordança) que s’uniren contra Celestí Alomar. Des de llavors, des de la monumental mobilització dels empresaris que activà la dreta a toc de xiulet, no s’havien dipositat esperances de canvi fins a l’assumpció de la Conselleria per MÉS. Descomptat el desencís previsible (infantil, majoritàriament), l’acció de l’equip de Barceló comença a generar desafecció, principalment perquè han perdut la prevalença de la narració que els havia caracteritzat en aquest tema. PSM i GOB, o viceversa, feren transversal la narrativa ecologista sorgida del moviment llibertari. Ells aconseguiren una narració de sostenibilitat i límits que pocs s’atreviren a contradir, almenys des dels discursos oficials. Les circumstàncies, la política internacional i els canvis en l’estructura del mercat han accelerat la visualització de la presència del llop que amb fruïció havien advertit, i l’antiga narrativa es comprova empíricament als carrers. ‘Sense límits no hi ha futur’ no és un lema nou, és el de sempre que ara rebota en governants aglapits en l’eco de les seves paraules.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF