Aforaments: la supressió d'una anomalia

ANTONI LLABRÉS FUSTER
ANTONI LLABRÉS FUSTER

El principi d'igualtat de tots els ciutadans davant la llei (art. 14 de la Constitució) impedeix dispensar un tractament diferenciat a supòsits de fet que en la realitat es presenten idèntics. Entès d'aquesta manera, valorativament, i desterrant concepcions periclitades que el caracteritzaven de manera purament paritària –tractar tothom igual–, és possible la introducció de diferències de tractament en el cas concret sempre que estiguin justificades –tractar desigualment allò que és desigual–. En l'àmbit del Dret Penal, de tractament diferenciat, de limitació al cap i a la fi a l'aplicació de la llei penal, en tenim una mostra ben coneguda en les prerrogatives parlamentàries de què gaudeixen tant els diputats i senadors estatals com els membres de les assemblees legislatives autonòmiques. Perquè puguin ser tengudes efectivament per 'prerrogatives', i no per inadmissibles 'privilegis' personals, és necessari identificar-ne una fonamentació basada en raons objectives que n'avali la necessitat, que en aquest context només pot vincular-se a la funció que exerceixen. Efectivament, es tractaria de preservar la lliure formació de la voluntat de l'òrgan legislatiu, en particular davant de l'eventual intromissió dels altres poders –executiu i judicial– a través d'una utilització fraudulenta de l'acció penal, tot dotant els seus membres d'una protecció especial: no poden ser penalment perseguits per les opinions manifestades en l'exercici de les seves funcions (inviolabilitat), no poden ser detinguts més que en cas de delicte flagrant i –només en el cas dels membres de les Corts Generals– no poden ser processats si no és amb autorització prèvia –suplicatori– de la cambra a què pertanyen (immunitat).

Però l'estatut dels parlamentaris s'integra, així mateix, per una tercera 'garantia' de dubtosa constitucionalitat per la seva incompatibilitat, en aquest cas sí, amb el principi d'igualtat: l'aforament. Els diputats i senadors estatals es troben penalment aforats davant del Tribunal Suprem i els parlamentaris autonòmics ho estan davant del Tribunal Superior de Justícia respectiu (excepte si es tracta de fets comesos fora del territori propi, cas en què en coneixerà el Tribunal Suprem). Doncs bé, no és possible identificar cap raó objectiva que justifiqui aquest règim singularíssim, insòlit en el dret comparat i que implica l'atribució de la competència per a conèixer dels fets delictius comesos per un parlamentari a un tribunal distint del que li correspondria en altre cas, el jutge natural predeterminat per la llei, alterant així les regles ordinàries de distribució competencial (objectiva, funcional i territorial) entre òrgans jurisdiccionals.

En aquest marc, constitueix una notícia excel·lent que el Parlament de les Illes Balears aprovàs dimarts, i per unanimitat de tots els grups (val a dir que gràcies a l'impuls inicial de MÉS per Menorca), una proposició de llei de reforma de l'Estatut d'Autonomia encaminada a suprimir l'aforament no només dels diputats (art. 44.1), sinó també del president (art. 56.7) i dels membres del Govern autonòmic (art. 57.5). Aquesta iniciativa per a modificar l'Estatut haurà de ser ratificada ara per les Corts Generals i ha coincidit oportunament en el temps, per cert, amb l'anunci de Pedro Sánchez de promoure un projecte de reforma de la Constitució (art. 71.3) per a limitar l'aforament de diputats i senadors als fets comesos en l'exercici de les seves funcions, no per a fer-lo desaparèixer del tot. Veurem en què queda la declaració d'intencions.

De moment, els aforaments per als diputats autonòmics ja han estat eliminats del nou Estatut de Canàries, acabat d'aprovar just fa uns dies (LO 1/2018, de 5 de novembre), i n'està prevista així mateix la supressió en els de Cantàbria i Múrcia, la reforma dels quals es tramita a hores d'ara en el Congrés (d'altres, com els de Madrid i la Rioja, es troba encara en fase de tramitació en els parlaments respectius). La proposició de llei del Parlament balear és més ambiciosa i introdueix millores tècniques en relació amb les precedents: incorpora un règim transitori per a aquells procediments penals contra aforats ja iniciats en entrar en vigor la modificació (que passarien a ser coneguts pels òrgans jurisdiccionals ordinaris, llevat que el TSJ ja n'hagués acordat l'obertura del judici oral) i implica així mateix la supressió de l'aforament civil pels fets comesos en l'exercici de les seves funcions (el manteniment del qual, una vegada desaparegut l'aforament penal pels mateixos fets, resultaria disfuncional).

I és que, a més de la desigualtat de tracte, existeixen bones i sòlides raons a favor de la supressió dels aforaments, lligades principalment als danys col·laterals que comporten: desnaturalització de la raó de ser dels tribunals superiors assignant-los tasques d'instrucció que no els són pròpies; distorsions innecessàries en el procés penal, especialment en aquelles causes en què concorren aforats i no aforats; o, en fi, privació del dret a la doble instància, que fa de pitjor condició paradoxalment el suposat beneficiat. Però, més enllà de consideracions tecnicojurídiques, emergeix una potent raó de naturalesa política que en desaconsella poderosament la pervivència: la ciutadania no tolera el que avui en dia es percep com un privilegi inadmissible. I no tant, dissortadament, perquè es pensi que l'aforat gaudirà d'un tribunal més qualificat, integrat per magistrats més preparats, que la resta dels mortals, sinó per considerar que pot rebre un tracte de favor per part d'un tribunal que, per la seva composició, li resulta més còmode i accessible (l'òrgan i el mètode de selecció dels integrants d'aquests tribunals estan precisament aquests dies més qüestionats que mai). Però això ja és una altra història.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF