La gent que em coneix em considera una persona que dona molta importància a les coses. I és cert. Per exemple, per a mi hauria estat molt especial poder encetar la meva primera columna a l’ARA Balears deixant per escrit quelcom tan essencial i bàsic, tan banal o imprescindible, com qui soc. Així de profunda volia posar-me, sí. Qui soc de veritat, però. Qui soc a la manera com sempre havia imaginat –quan imagino, sovint em poso molt recercada– que ho plasmaria en un article de diari, però no puc. Ja no puc. Perquè ara no soc com solia ser ni com volia ser. I ja no em fa la mateixa il·lusió explicar com soc.
Perquè ara soc sense accent.
M’adono de les poques vegades que he premut, en el paràgraf anterior, les tecles que em permeten accentuar, i visualitzo un futur proper ple d’ordinadors portàtils amb teclats desgastats excepte en les tecles accentuadores. Aleshores, però, em dic a mi mateixa que això no pot ser, que cal prendre mesures, i se m’ocorre la possibilitat de crear el Col·lectiu de Resistència Diacrítica –CRD, no confondre amb CDR– per reivindicar quelcom tan accessori com la majoria de necessitats; tan necessari com la majoria d’accessoris. CRD. Sona bé. Sí senyor. CRD. Rebel·lió, sedició ortogràfica, desobediència gramatical, altercats semàntics i alteració de l’ordre sintàctic, fins i tot. Davant la involució, revolució. CRD. Yeah.
Atenuo per un moment les meves tendències rebels, i llavors, més calmada, m’envaeix una estranya malenconia en pensar que els nens i nenes que encara no saben escriure; els nens i nenes que no llegeixen; els nens i nenes que potser jo mateixa duré al món –al món encara hi posem l’accent, a vegades– mai 'seran' com jo, i, de fet, llegiran les redaccions escolars –farcides de línies curtes sobrevolant mots igualment breus– de la gent de la meva generació amb l’estranyesa i el desconcert de qui revisa un anacronisme.
També és possible que, aleshores, ja no en quedi cap, d’accent. És possible que, empesos per aquesta voluntat d’empobrir la llengua amb el pretext de tornar-la accessible, eliminem definitivament els darrers i molestos vestigis d’una època en la qual encara feia il·lusió saber que un net (accentuat) pot anar net (sense accentuar) i que la dona (sense accentuar) dona (accentuat) mores (accentuat) a mon (sense accentuar) pare, i que ell i la mare les venen (sense accentuar) i després venen (accentuat) a casa.
Em fa gràcia pensar que, d’aquí uns anys, els meus nets i netes –nets i netes– percebran l’ensenyament dels accents diacrítics amb l’actitud amb què avui dia (no) concebem les classes franquistes en les quals s’instruïa les noies per ser bones esposes i mares quan fossin grans. És possible que, per a ells, per als infants que encara han d’arribar, el diacrític ja no existeixi com a paraula independent, sinó única i exclusivament com el resultat d’adjectivar el substantiu 'dia' des del pessimisme i la preocupació.
Fa prop de dos mesos que enllestírem la revisió ortotipogràfica de la meva novel·la 'La cosina gran', i recordo la sensació que em va envair en adonar-me que, a més del 'soc', també l’'adeu' havia de perdre l’accent: si bé els adeus sempre han tingut quelcom de nostàlgic, de sentiment de pèrdua, d’irreversibilitat i tristesa, he de dir que cap adeu m’ha generat mai un desconhort tan gran com aquells que, despullats del llast vertical que posava l’èmfasi a la lletra 'e', es reparteixen aquí i allà al llarg de les pàgines del meu primer llibre.
Dir adeu a l’adeu (accentuat), com a tants d’altres diacrítics, ha estat difícil. Molt, com el cafè. No és d’estranyar: abans ja m’he definit com una dona que dona molta importància a les coses. No obstant això, a vegades, quan estic tota sola, em permeto caure en petites llicències; em lliuro a la temptació, com recomanava Oscar Wilde, i em recreo en el plaer d’anar contra les normes.
I avui no estic tota sola, i a sobre estic escrivint en un mitjà de comunicació, i a sobre visc en una època on qualsevol cosa dita o escrita pot acabar malament –molt, com el curri–, però, tot i així, i aprofitant la complicitat que necessàriament m’unirà a les poques persones que hagin gosat llegir fins al final un article dedicat als accents diacrítics –sou uns friquis, però m’alegra saber que existiu i us convido a formar part del CRD (recordem: no confondre amb CDR)–, cometré el pecat a la vista de tothom, el deixaré imprès en tinta, i afirmaré, temerària, rebel i convençuda, que sóc la nova col·laboradora de l’ARA Balears, i que aquesta novetat m’enorgulleix. Molt, com el pebre vermell.
