OPINIÓ
Opinió 08/02/2019

Acumulació primitiva

i
Celestí Alomar
3 min

Per a molts el turisme de masses, en el seus inicis, va representar l’encanteri màgic que, sense distinció de classe, ni bressol, obria les portes del tresor amagat de l’abundància. Va irrompre a la ciutat dèbil i derruïda de la postguerra amb la instantaneïtat i energia d’una tempesta de sorra. Però, contràriament al que vaticinava el capital, la polseguera va ser intensa i perllongada de tal manera que qui va voler replegar el seu munt de sorra i terra ho va poder fer. En termes d’economia clàssica podríem considerar que va ser el moment d’una versió particular i limitada d’una acumulació primitiva de capital, en noves mans. La burgesia tradicional, afeblida per l’aïllament, havia declinat posar-se al capdavant del procés que s’iniciava i va deixar el camp obert a nous d’aventurers.

Que els arbres no deixen veure el bosc potser sigui la més gran de les malediccions. Si amb el temps algú va creure que darrere aquestes aventures personals s’amagava una “conquesta de l’oest”, estava equivocat. No era John Ford, sinó 'Overbooking' i 'Tot inclòs' el que es rodava. L’afluència massiva de turistes assignava als operadors internacionals el paper de conqueridors i als nous “aventurers” nadius el de col·laboradors necessaris. D’aquesta manera es va conformar una xarxa de transferència que amb el temps donaria peu a una nova classe empresarial distinta a aquella burgesia tradicional.

La forta pressió de la demanda turística sobre les Illes Balears va propiciar l’evolució cap a una activitat econòmica propera al monocultiu. Tornant a l’economia clàssica, en el capitalisme el monocultiu és una característica del països perifèrics, d’economia colonitzada i dependent. D’aquests territoris únicament es pretén aprofitar els recursos naturals com a matèria primera d’altres economies. En aquest sentit, no és intranscendent insistir en el punt gordià de l’activitat econòmica illenca que el territori, en els seus valors físic i antropològic, és la matèria primera del turisme (no per sumir-se en la automisericòrdia, sinó, ben al contrari, per reforçar un sentiment reivindicatiu).

Aquesta acumulació de capital es va fer basada en l’explotació de treballadors no qualificats procedents d’altres activitats; en detriment d’altres sectors econòmics, incapacitats de proveir la demanda de producció intensiva i a baix cost que implicava el model de creixement turístic; i amb l’ocupació màxima de l’espai de costa i la sobreexplotació de les instal·lacions. Malgrat que això es pot considerar la norma general, s’ha que esmentar l’existència de dues concepcions o tendències a la indústria d’allotjaments. Un corrent majoritari submís als dictàmens dels operadors internacionals, i l’únic nord posat en el preu, i un altre, hereu en certa manera del model anterior a la Guerra Civil, que considera el producte i la qualitat com a elements centrals.

Des d’un punt de vista més estructural aquesta acumulació es va desenvolupar en diferents fases. Inicialment, el procés, en plena dictadura, es va caracteritzar per la permissivitat quasi total a l’hora de construir (els operadors exigien llits sense reparar en la qualitat de les instal·lacions i les Illes es varen convertir en productores de llits turístics). Posteriorment, es va produir una selecció i concentració dels agents protagonistes (a cada nova crisi econòmica les cadenes absorbien un nombre cada cop més elevat de petites propietats individuals). Ja en democràcia, podríem considerar dues etapes: a) intervenció del poders públics (amb una tendència a “congelar” el creixement de l’oferta reglada i a regular l’espai públic i privat) i internacionalització de les companyies hoteleres, i b) una reacció marcadament neoliberal (obtenció de noves plusvàlues i l’aparició dels fons de inversió, amb la rehabilitació de Magaluf com a model d’èxit).

En l’actualitat estam en el punt que l’únic indicador amb un comportament positiu és el de la renda del capital. Els altres indicadors de caràcter social tenen tots una evolució erràtica i negativa. No deixa de ser un quadre preocupant per a una activitat d’èxit. Seria interessant reflexionar sobre el tema i veure si l’exclusivitat inexorablement condueix a l’exclusió. En l’època d’internet les estructures tancades tendeixen a esquerdar-se. La pregunta és si s’han d’utilitzar aquestes encletxes per rompre privilegis o s’han de taponar? Una qüestió interessant per a un debat, sens dubte més ampli, que abasti els aspectes ambientals, socials i culturals de la incidència de les noves dinàmiques que propicia la xarxa.

stats