L'ESCANDALL

Actrius / actors. L’excepció i la regla

La tretzena edició del Teatre de Barra potser l’haurien d’haver dedicada a les supersticions o a la mala sort, però els organitzadors varen decidir que fossin les addiccions, que no deixa de ser una altra de les característiques de la mal anomenada civilització, i que dibuixen a la perfecció un dels perfils més característics de la condició humana. També ho són els canvis de domicili amb què ens martiritza al llarg de la nostra existència. El cert i segur és que els “orbitans” per domiciliar de bell nou la ubicació dels seus espectacles no ho tenien molt difícil a l’hora de triar zones de bars que en un moment determinat es posessin de moda. Creixen com bolets després d’uns dies de sol i aigua, els bars i les zones. Carrers sencers es converteixen en una gran barra en dos dies i com per art de màgia. Tan sols és necessari que un bar s’ompli dos caps de setmana perquè al seu costat proliferin i es clonin una sense fi de criatures molt semblants. Però aquesta és una altra història, això sí, lligada a la del Teatre de Barra, que després de Sant Magí i Canamunt ha canviat d’habitacle i s’ha traslladat al carrer de Blanquerna, el penúltim bolet.

L’alcohol, el joc, els mòbils, el sexe, de rampellada, la xocolata i les figues han estat els temes que han triat els seleccionats d’aquesta edició. N’hi ha molts més, fins i tot més imaginatius, però a aquests els qualifiquen eufemísticament com Transtorns Obssessius Compulsius, que no deixen de ser addiccions, però mancades de vici, amb la qual cosa tenen menys morbo. Anant al bessó de la qüestió, el teatre, i començant per algunes de les característiques més significatives de la tretzena fornada. Totes, manco una, les actrius i tots els actors mostren un ventall sense fi de possibilitats i talent. Totes manco una han millorat en la seva travessia des del text a la barra. Això vol dir que Bernat Molina i Lluís Colom s’han superat a ells mateixos, també autors, respectivament, de ‘La nineta dels pulmons de cuiro’, una meravella de cap a peus i, per tant, no ho tenia fàcil, i ‘Figues’, a la qual ha tret el màxim profit possible. Cap d’ells dos no ho hauria aconsequit, el primer sense l’ajuda de Sofia Muñiz i Enric de las Heras per fer una pinzellada precisa, carinyosa i implacable de la vida de Judy Garland; mentre que Lluís Colom, amb Quique Mongay, ha jugat la carta de l’absurd, molt becketiana, però amb estil propi, i el mateix Mongay i Tomeu Blanch han exhibit tot un escandall de recursos i registres molt propers al clown, ja des dels silenciosos primers segons de la divertida peça. Lina Mira dirigeix i interpreta, juntament amb Aina Zuazaga, ‘Què t’hi jugues?’, de Marga Arrom. Una inabastable cadena de situacions cadascuna més divertida que l’anterior, que, si ja tenia gràcia l’original, a la barra augmenta exponencialment i, sobretot, amb un final molt arrodonit que signa Lina Mira. Ambdues superbes. Héctor Seoane i Irene Soler també són el millor de ‘Sessió d’hipnosi’, de Maria Antònia Mateu, dirigits per Pau Cirer, en què podem veure un recull d’addiccions, o alguna cosa semblant, que necessita poca cosa per curar-los. Divertida, ‘rekional’, estrambòtica. ‘Nomofòbia’, de Jaume Sureda, dirigida per Aina Cortès i interpretada per Sílvia Pons i Jaume Sureda són l’excepció que confirma la regla.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF