SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 30/06/2017

Actes i potencialitats

i
Xisco Nadal
3 min
Actes i potencialitats

Vull compartir una veritat vertadera amb tots vosaltres: m’he fet gran. Aquesta revelació la vaig tenir al bell mig de la manifestació del #28J d’enguany quan no me’n va quedar d’altra que acceptar que, per primera vegada en la història de la meva vida, jo superava la mitjana d’edat dels encontorns. És un moment difícil que sabia que tard o d’hora arribaria, emperò constatar-ho em va fer sentir estranyament feliç perquè això volia dir, també, que hi havia tota una generació de joves –ben joves– que havien sortit al carrer sense por, sense manies i sense haver d’amagar-se ni amargar-se per cridar a tothom que volgués escoltar-los que estimaven a qui volien i que no havien de demanar perdó ni permís per poder fer-ho. Ai, Rubén Darío, quanta raó tenies.

La joventut està molt bé. No obstant això, l’edat et dóna saviesa –i una barba canosa ben atractiva–. Supòs que per aquesta associació d’idees, mentre marxava orgullós, va venir-me al cap la Metafísica d’Aristòtil que jo vaig estudiar quan complia fa no fa els mateixos anys que el gruix dels manifestants de l’Orgull LGTBI d’enguany. El savi grec predicava que una cosa era l’acte i una altra ben diferent la potència, una lliçó que els nostres dirigents dels Acords pel Canvi semblen haver oblidat. En llenguatge aristotèlic, una potència seria voler anar d’‘enrotllat’ i donar, de paraula, tot el teu suport al col·lectiu lgtbi perquè queda ‘cuqui’ i modernot quan els teus ‘actes’ –electorals– passen per contraprogramar la manifestació amb una xerrada-examen sobre ‘el futur de la societat’ amb els pesos pesants del govern Armengol que podria haver-se fet avui, dijous que ve o d’aquí a una setmana. Què haurien dit els constituents dels APC –m’encanta la siglació– si la xerrada s’hagués fet en temps del PP del senador Bauzá? Però és clar, una cosa és fer oposició i una altra ben diferent fer govern. Acte i potència, una altra vegada, aimats lectors. Tot ja està escrit fa milers d’anys.

Canviant d’escenari, no sé si passàreu per Cort i véreu la bandera multicolor que penjaren a la façana. En cas de resposta negativa, no us sentiu culpables, era mala de trobar. En la setmana que hem penjat banderes amb l’arc de Sant Martí per sobre de les nostres possibilitats, l’Ajuntament de Palma va optar pel minimalisme vexil·lològic. Calia fer un concurs públic que deu haver ocupat el temps de qualque funcionari tot redactant les bases per penjar un trist pedacet de fer calça de la mida d’una estora de bany? De vegades, el meu ajuntament em descol·loca. Dels busos endomassats a les banderes que has d’albirar amb prismàtics de precisió japonesa. Així és Palma. Des d’aquí la meva enhorabona al Consistori d’Inca. Si has d’enramellar bé una barana, res com la part forana –avui tot em surt en vers rimat–.

Emperò les celebracions lgtbi de Ciutat no acaben fins que arriba la festa del Flexas, allò que fa anys algú va batejar com l’orgull oficiós dels mallorquins. Des d’aquí tot el meu afecte per a Pepa Charro –'aka' Terremoto de Alcorcón–, una mallorquina adoptada i integrada que de cada vegada –les rimes m’encalcen– ho té més difícil per poder celebrar en condicions una festa que ja forma part de l’imaginari col·lectiu i sentimental de tota una illa. Enguany tot apunta que durarà una hora menys. Una celebració que per mèrits propis hauria d’haver estat declarada FIC (Festa d’Interès Cultural) perilla per la inacció proverbial d’aquesta terra nostra. Potser, en lloc de pagar famosos perquè patrocinin les nostres illes amb superàvit humà, convendria tenir cura dels famosos que any rere any han aconseguit que pugin al seu escenari –i sense sobrecost per a l’erari públic– artistes com Massiel, María Jesús amb el seu acordió, Los Manolos o la incommensurable Betty Missiego . Una vegada més acte i potència. No n’hi ha prou d’omplir-se la boca de desitjos d’una ciutat més oberta i més cultural. Seria suficient no espantar aquells que ho volen fer possible.

stats