OPINIÓ
Opinió 15/11/2019

Acabar la son

i
Laura Gost
4 min

Guionista i escriptoraPots dormir una estoneta més, li dic. I ell em mira. Té els ulls oberts, ja me n’he adonat, i em demano si a l’expressió amb què ara l’observo hi pesa més el sentiment de culpa –és evident que, sense voler, he fet una mica de renou en obrir aquell calaix per agafar els pantalons–, de frustració –de veritat que m’he esforçat molt a no fer-ne, de renou; m’hi he esforçat tant, de fet, que he arribat a imaginar-me que, més que agafar una peça de roba de la calaixera, estava a punt d’extreure un artefacte de nitroglicerina sense fer-lo explotar–, d’enveja –ell pot dormir més temps perquè a la seva feina fan pont– o de venjança –ell pot dormir més temps perquè a la seva feina fan pont.

He acabat la son, respon, i ho diu com qui s’acaba un tassó d’aigua; com qui assoleix una fita; com qui diu estic satisfet i tot rutlla i no tinc cap mancança, ni cap urgència, ni cap assignatura pendent amb el meu organisme; com qui ha dormit i descansat i somiat fins que n’ha tingut prou. I aleshores es fa un silenci breu, i a mi no m’estranya que ell no parli perquè, tanmateix, fa anys que sé que és inútil fer-lo parlar durant els quaranta-cinc minuts següents al moment d’aixecar-se del llit.

Però ell em mira a mi amb estranyesa perquè ell també em coneix, i per això fa anys que sap que és inútil evitar que jo parli amb energia quan no fa ni deu minuts que m’he aixecat del llit. I tot i així, i estranyament, és ell el primer que romp aquell silenci, i ho fa per demanar-me que què passa, que què està pensant el meu capet que no para de donar voltes. Perquè em té calada, i perquè sap que, quan em quedo muda i mirant molt concentrada un punt arbitrari de l’habitació, significa que estic pensant alguna cosa. I que què penso, entenc que vol saber, perquè m’ho ha demanat. I jo li dic que res, que simplement he tingut una idea per a un article. I em demana que quina. Que quina idea.

Acabar la son com a metàfora, li explico. Com a metàfora de què, hi insisteix ell, perquè avui està clar que s’ha despertat xerraire i, a sobre, interrogatiu. Encara no ho sé, reconec jo, i agafo el mòbil per enviar-me un missatge de veu al grup que –després d’expulsar l’integrant restant que vaig utilitzar amb aquesta finalitat– he creat amb mi mateixa –una vergonyosa materialització 2.0 de l’egolatria creadora elevada al màxim exponent, ho sé, però això no li resta ni una gota de pragmatisme–, perquè no se m’oblidi donar alguna volta a aquesta idea abstracta i ambigua –potser forçada, potser buida de potencial– pendent de desenvolupar.

I amb la pantalla davant dels llavis, m’adono que ell em mira de reüll. I amb el dit polze prement el botó que no és botó sinó sensor tàctil, em dic a mi mateixa que, com li deia a ell, potser estaria bé reivindicar el concepte d’acabar la son com a metàfora de la plenitud que sentim quan, d’una manera essencialment endògena, fem cas al propi ritme intern; quan detectem exhaustivament les necessitats fisiològiques; quan deixem que els nostres rellotges i altres electrodomèstics biològics ens diguin que ja en tenim prou, que ja estem bé, i que ara ja toca una altra cosa: despertar-se. Aquest acabar la son –seguint amb el paral·lelisme– esdevé un luxe preciós en contraposició als somnis interromputs per l’alarma del mòbil –parlar de despertadors, més que una referència ‘vintage’, suposaria fregar l’anacronisme–: en aquest darrer cas, com en tantes altres facetes de la nostra existència, l’alarma constitueix un element extern, exogen, aliè a nosaltres mateixos –un patró, un convencionalisme, una exigència, un tòpic, una pressió social–, que ens indica que és hora de canviar.

Fins i tot en la qüestió de la gana –explico al meu mòbil callat–, cada cop més gent té dificultats per apreciar quan està satisfeta; per distingir la gola de la fam; per identificar la gana fisiològica i l’emocional. Més enllà dels afers de naturalesa biològica, però –segueixo exposant al Xiaomi–, aquesta idea d’acabar la son hauria de poder aplicar-se a la resta de tasques, vivències i decisions que configuren la nostra existència. Amb el dit prement encara la pantalla freda, verbalitzo el meu dubte sobre què passaria si poguéssim saber amb certesa –de manera interna, quasi física, personalitzada segons el ritme propi de cadascú– quan hem acabat la il·lusió envers una relació sentimental, o la vocació professional, o les ganes de practicar un esport, o la simpatia cap a una persona, o l’afinitat envers una ideologia. Potser deduiríem que cal dormir per acabar la son, igual que cal menjar per llevar-se la gana; igual que cal haver estat un nen per decidir que toca madurar; igual que cal haver-se dedicat molt a una tasca que ens apassionava per decidir que ja no ens apassiona; igual que cal haver llegit molts articles sobre política i pactes i ascens de la ultradreta per decidir que el meu article d’avui hauria de parlar de despertar-se, i no només de malsons.

stats