Abstenir-se és una altra manera de votar

L'afirmació que encapçala l'escrit no és meva, sinó del president del Tribunal Constitucional d'Andorra i catedràtric de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Isidre Molas, i la feia servir com a títol d'un treball elaborat l'any 1994 sobre l'abstenció a Catalunya. Si el busqueu el podeu trobar a la xarxa, a través del portal de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials.

Malgrat la distància pel que fa als contextos geogràfics (no ha estat el mateix el comportament electoral a Catalunya que a Andorra) i temporals (es parla de 23 anys enrere), opino que es tracta d'una font documental que pot servir a molta gent, ja no només per entendre el fenomen de l'abstenció, sinó per definir-la en tota la seva amplitud.

Un document que, si em permeteu la gosadia, el recomanaria principalment els qui ostenten algun càrrec electe, sobretot els que no acaben d'entendre això de l'abstencionisme i tracten aquell qui no vota simplement com algú que no està d'acord amb el sistema o que no se sent vinculat a la vida política (cal fer un apunt aquí perquè tal com explica Molas en el seu treball hi ha molts tipus d'abstencionismes, no solament els crítics amb el sistema o amb els polítics).

He llegit i escoltat moltes crides dels nostres polítics a revertir la situació, a buscar fórmules per apropar-se als abstencionistes, a incentivar des dels partits i les institucions la participació ciutadana... i fins i tot aquesta ha estat la darrera que he llegit, hi ha qui trasllada la pilota al terrat abstencionista reclamant-lis que siguin ells els actius, els qui proposin els canvis.

Votar és un dret, però participar activament no és un deure. O dit d'una altra manera, l'abstencionista participa amb el no-vot, com una opció política més conscient de la seva transcendència, no pas com una acció marginal. Per tant, ja hi té un rol actiu, no cal reclamar-li res.