7 tesis sobre la normalitat democràtica espanyola
1. Rei. Joan Carles I no és només el rei emèrit ni l'anterior cap de l'Estat. És també el símbol de la Transició i del sistema polític del 78. El nom de Joan Carles I apareix en una Constitució que repeteix la paraula rei 42 vegades. Joan Carles I va evadir impostos (presumptament), es va enriquir amb comissions il·legals (presumptament) i hauria rebut tracte de favor per part de les autoritats judicials espanyoles (presumptament). Joan Carles I és a Abu Dhabi.
2. Poder judicial. El CGPJ té el mandat caducat des de fa dos anys. El seu president, Carlos Lesmes, un antic alt càrrec del PP, ha fet evident l'existència d'una dreta judicial que opera amb la dreta política i mediàtica per atacar el govern espanyol i especialment l'esquerra que hi participa. Els nomenaments duts a terme amb el mandat caducat han preparat el terreny per al domini de la dreta judicial durant els pròxims anys, i bona part dels comunicats promoguts per Lesmes contra ministres de Podem han aclarit qualsevol dubte sobre les posicions polítiques del president del CGPJ i del Tribunal Suprem.
3. Corrupció. El principal partit de la dreta espanyola és un partit corrupte. Tot i el seu pes en la justícia, els seus dirigents i el mateix partit han estat condemnats fins a dir prou pels tribunals. El finançament il·legal ha sigut el mecanisme pel qual el PP ha pogut fer trampes en nombrosos processos electorals a l'acudir-hi dopat. Les donacions il·legals de grans empresaris al PP a canvi de concessions administratives són una realitat reconeguda i demostrada. Les portes giratòries que permeten a les empreses estratègiques comprar la influència d'expolítics per protegir els seus interessos han continuat funcionant a ple rendiment els últims anys. El finançament dels grans partits polítics d'àmbit estatal, amb l'excepció de Podem, depèn dels bancs.
4. Ultradreta. La reacció política, mediàtica i judicial a l'independentisme català i Podem ha tingut un producte polític genuí: una ultradreta neoliberal i espanyolista que avui és condició de possibilitat perquè el PP torni a governar a Espanya. Es tracta d'una formació que reivindica obertament el franquisme, que promou la il·legalització dels partits d'esquerres, que no considera legítim l'actual govern espanyol i que s'ha mostrat favorable als mecanismes il·legals necessaris per fer-lo caure.
5. Brigada patriòtica. Ha quedat demostrada, tant en seu judicial com parlamentària, l'existència de grups operatius irregulars de funcionaris dirigits per alts comandaments policials. De vegades han actuat pel seu compte i de vegades sota les ordres de ministres del PP, però sempre en la mateixa direcció: perseguir il·legalment i mirar de fabricar proves o notícies per desprestigiar els adversaris de la dreta (Podem i els independentistes) o per intimidar els “penedits” de la mateixa dreta. El comissari Villarejo, paradigma de les clavegueres policials a Espanya, ha reconegut al Parlament espanyol l'existència de grups preparats fins i tot per matar.
6. Poder mediàtic. La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació a Espanya i el caràcter majoritàriament conservador dels seus propietaris fa que la correlació mediàtica de forces sigui aclaparadament favorable a la dreta espanyolista. La normalització de la mentida i les notícies falses en els últims temps, com a instruments de combat ideològic contra l'esquerra, han fet de les regles deontològiques del periodisme l'excepció abans que la regla.
7. 'Lawfare'. Si hi ha autoritats judicials que no actuen mogudes per la salvaguarda de la llei i el dret sinó amb la voluntat evident de perseguir o desgastar un actor polític hi ha lawfare. Per a molts juristes sembla evident que ha existit i hi ha lawfare contra Podem i contra els independentistes catalans i bascos. No parlem només de la persecució o de les mesures exemplaritzants contra músics o artistes d'esquerres, parlem d'accions contra forces polítiques determinants per a la governabilitat del país. El lawfare destrueix un dels fonaments formals més importants de la democràcia: la independència judicial.
Coda: ¿L'encerta Yolanda Díaz pactant amb el PP i el PSOE la renovació del Tribunal Constitucional encara que això impliqui votar els candidats del PP? ¿L'encertaria pactant la renovació del CGPJ amb la dreta, ja que el PSOE ha renunciat a canviar el sistema d'elecció per evitar el veto del PP? En vista de la normalitat democràtica espanyola, penso que sí. Sobre qualsevol candidat proposat pel PP per ocupar una posició a les altes magistratures recaurà sempre la sospita de connivència amb els corruptes o de corrupció directa. Comprenc i comparteixo les reticències i la nàusea moral que produeix, però, a la vista del procés d'involució que impulsen tots els poders reaccionaris, qualsevol barrera democràtica que es pugui erigir davant de l'eventual voluntat política reaccionària de les altes magistratures de l'Estat sembla una mesura d'autodefensa raonable.
