6/8: Contracte

Un dels molts components de la relació entre l’Estat i els ciutadans és de naturalesa mercantil. Un contracte mercantil. Faves comptades. Els ciutadans, les famílies, les empreses paguen les contribucions i l’Estat els retorna a canvi uns serveis proporcionals al que han pagat. Alguns serveis van directes a les persones i altres –les infraestructures– han d’estar per força territorialitzats. Tenint present aquest component mercantil, sobta que quan el govern espanyol anuncia una despesa pública a Catalunya, ho faci presumint de la seva generositat, com si aquells diners fossin seus, com si se’ls tragués de la seva butxaca. I que paral·lelament l’oposició espanyola posi el crit al cel pel suposat privilegi que s'atorga als catalans, exactament amb la mateixa mentalitat: els diners són de l’Estat i fa amb ells el que li rota i li convé. Com si no hi hagués un contracte mercantil amb les ciutadans. Com si aquests diners que surten cap a un territori no haguessin entrat prèviament des d’aquest territori. Si el contracte no és satisfactori, hauria d’haver-hi la possibilitat de no renovar-lo. Però si reclames les contribucions dels catalans, el que no pots fer és negar-los la contrapartida. Això no és solidaritat. Això és un incompliment de contracte.