4 adjectius o gairebé
Sempre són quatre definicions, d’una paraula o dues, les que posen. “Nuesa, llenguatge malsonant, lesbianisme, violència”, per exemple. O “estil culebró, optimista, d’època, riquesa”. Són les quatre definicions que sempre et trobes a la coberta de les sèries i pel·lícules anunciades a Netflix. Amb el comandament tires amunt i avall per veure què mires i sempre, a dalt, hi ha aquestes paraules, com un advertiment. I el cas és que hi ha d’haver algú, un encarregat o diversos, que escriuen aquestes paraules i cobren per fer-ho. Es miren un capítol del que tenen entre mans i a buscar adjectius. “Violència, consum de drogues, nus integrals, paisatges agrestos”, per exemple. Sempre quatre. No pas tres, com Pla.
Vaig conèixer les persones, del tot adultes, que escrivien la secció Mi primera vez de la revista Superpop, que em comprava de petita. Suposo que deuen existir, també, els redactors d’aquell fantàstic Qué hubiese sido de mi vida si..., que em sembla que sortia al Pronto, i que era addictiu. I, qui sap? També deu existir el dibuixant dels ninots, infantils, de les galetes Oceanix, tot i que a l’anunci us demanin a vosaltres, Pablo, Lara, Nico..., nens consumidors de galetes, que envieu els vostres dibuixos (una caseta amb fum, un ninot de neu...) que potser un dia queixalareu.
Trobo que aquestes quatre definicions de les sèries, tan reveladores, hauríem de posar-les també a les solapes dels llibres. El gran Gatsby: luxe, decadència, orgies, homosexualitat. I Madame Bovary? Consumisme, deutes, suïcidi, extramatrimonialitat. I La transformació? Regne animal, dubtes, egoisme, menjar en mal estat. La plaça del Diamant: guerra, suïcidi, columbofília, trastorns erèctils.
Empar Moliner és escriptora
