30/4: Relats polítics

En un món normal, els calendaris de vacunació els planifiquen els sanitaris, els horaris escolars els programen els pedagogs i la composició dels Parlaments la decideixen els ciutadans amb els seus vots. Però a Espanya, si trobes algú que et faci un relat polític a mida, pots aconseguir que siguin els jutges els qui facin o alterin els calendaris de vacunacions, els horaris escolars o la composició dels Parlaments. Ha de ser un relat polític, però no serveix qualsevol. No és imprescindible que sigui cert o raonable. El que és imprescindible és que es pugui llegir com una conspiració dels dolents contra els bons. En una sola direcció. Sempre en la mateixa. Si aconsegueixes fer creure que una decisió dels especialistes o de la gent que vota inclou una intencionalitat política contra uns suposats béns morals superiors o contra els privilegis admesos i consagrats, llavors deixa de ser competència dels tècnics o dels electors i passa a ser competència dels jutges. I els criteris dels especialistes passen a ser improcedents. Aquesta prevalença del relat polític d’una sola direcció per damunt del criteri professional seria fins i tot còmica si no es produís en àmbits que no toleren la frivolitat. El combat conta la pandèmia, posem per cas.

Vicenç Villatoro és escriptor