Una (altra) història del 25.4

«Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es tornarà contra ell»
Thomas Paine

El panorama, remogut per la suspensió cautelar de la presidenta Laura Borràs, em fa burxar en la memòria de les conviccions, acréixer uns quants dubtes i fer sobreviure alguna certesa discrepant. La premissa, punt de partida, és clara: la defensa de la presumpció d’innocència i el dret a un judici just com a pilars fonamentals dins d’una cultura republicana de la integritat, l’honestedat i l’exemplaritat. La coctelera del cas –"afer vidriós", ha escrit Carod-Rovira– es barreja perillosament amb l’origen d’una causa que de política no en té res, la indubtable concurrència posterior del deep state en la brega i l’acte d’obertura de judici oral per prevaricació i falsedat documental. I aleshores calen les ulleres de la complexitat per destriar el gra de la palla.

Només puc aportar una contribució menor: la història d’una història. Mentre el debat ja és quimera i les xarxes són alhora un fangar i un erm, només pretenc apropar-me històricament a l’article 25.4 del Reglament del Parlament. S’han dit moltes coses, com que vulneraria la presumpció d’innocència, malgrat que una suspensió cautelar mai no és una condemna ni es pot desprendre que és un càstig anticipat. Fa molt que els codis de conducta de les formacions polítiques es van dotar de preceptes similars –o molt més severs–, com també ho han incorporat gairebé tots els protocols de prevenció, mediació i detecció contra distintes xacres. Per què? Perquè veníem d’un temps en què l’absència de límits festejava amb l’excés d’impunitat. I en què s’havia retorçat tant la figura de l’aforament, nascuda per al blindatge dels drets civils i polítics, que va acabar sent pervertit com a refugi de la corrupció. La introducció de codis ètics i de polítiques d’integritat es va impulsar per solucionar aquell buit sideral i vergonyós. Aquesta opció incorpora riscos? Per descomptat i, en l’era caníbal de Twitter, poden arribar a ser devastadors. El cas d’Eduard Pujol donaria per a moltes reflexions, per exemple.

Tota llei, en l’error i en l’encert, té un context que la determina i la condiciona. Però, tal com està el pati, paga la pena recordar com va néixer aquell article i especialment sota quin context d’exigència col·lectiva de regeneració democràtica es va legislar. El record és quasi personal però transferible i retrospectiu. Sí, ses senyories, va haver-hi un temps en què a l’hemicicle del Parlament convivíem simultàniament amb cinc presumptes imputats per corrupció o frau. Menys un, tots es resistien a dimitir –"Dimitir no és un nom rus" era l’eslògan càustic del moment–. Eren Oriol Pujol, secretari general de CDC i processat al cas ITV; Daniel Fernández, secretari d’organització del PSC i processat pel cas Mercuri, i Xavier Crespo, alcalde de Lloret i processat en el cas Clotilde. Tots tres estan avui condemnats en ferm per delictes de corrupció. El quart diputat era Ferran Falcó, que mai va tenir acte d’obertura de judici oral perquè el TSJC va arxivar el procés. I el cinquè es deia Jordi Cañas. Les coses tal com són, ell va ser l’únic que va dimitir preventivament, sense donar temps que ningú l'hi exigís, i ho va fer molt abans de l’obertura del judici oral, en el moment en què va resultar imputat. És prou sabut que va resultar absolt posteriorment pel TSJC i es va reincorporar activament a la vida política com a eurodiputat.

Oriol Pujol –sí– també va acabar dimitint. Per altres motius, molt tardanament i quan ja sabia que El Mundo estava a punt de fer explotar la bomba de neutrons dels comptes andorrans de la família. El secretari general de CDC dimitia només dotze dies abans de la confessió del pare. Però la menció especial, en el cas que ens ocupa, la mereix el cas específic de Daniel Fernández. Quan molts n’exigíem la dimissió i ell pretenia esquivar-la, Fernández va forçar la votació secreta al ple parlamentari de la seva proposta de mantenir l’acta de diputat però renunciant al sou. Malgrat que la proposta contravenia el codi de conducta socialista i el programa electoral del PSC del 2012, adduïa que si dimitia i sortia absolt el dany causat no es podria reparar. I en això tenia tota la raó teòrica. Quasi se surt amb la seva: només li va faltar un vot, en calien 68 i en va obtenir 67. D'allà, paradoxalment, també va néixer el 25.4: per ser més garantistes que abans, per evitar la pèrdua irreversible de l’acta de diputat i per resoldre una hipotètica irreparabilitat dels danys. Errat o no, després de llegir amb detall la paperassa de la causa, confesso que, sense ser jutge ni pretendre-ho, vaig votar-hi en contra per una raó sòlida. Una raó pràctica i poc teòrica: a l’ordre de processament s’hi incorporava una conversa telefònica, enregistrada legalment sota mandat judicial i que cap de les parts qüestionava, en la qual se sentia com Fernández recol·locava a dit algú afí a l’administració pública sota l’explícita ordre de: “El «no apta», que quiten el 'no', ¿vale?” Daniel Fernández, que mai va estar acusat de lucrar-se personalment, va ser condemnat pel Suprem per tràfic d’influències. Actualment ostenta la Direcció de Serveis de Suport a la Coordinació General de la Diputació de Barcelona. Codi retributiu A30.A103. També és membre del Consell Rector de l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques, en representació de la Diputació.

Aquell era el rerefons –venint del cràter del cas Pujol i del volcà en erupció permanent que era el PP– i el debat polític, amb inevitable traducció reglamentària, va centrar-se al Parlament sobre en quin moment processal –i sota quines condicions– s’hauria de suspendre temporalment un diputat afectat per investigacions sobre corrupció. Calia –sí– salvaguardar la presumpció d’innocència, però també unes quantes coses més –el prestigi de les institucions comunes, el compromís públic en la lluita contra la corrupció, la integritat de l’arquitectura institucional–. I no, no era un debat català específic: era un debat que recorria Europa feia anys i al qual, per variar, arribàvem sempre tard. Tampoc era una qüestió jurídica: era sobretot un debat ètic, cultural, polític i social.

Quins límits ens hauríem de posar en aquests casos? –i aquella era una pregunta que estava obligada a evitar tant la "pena de telenotícies" com el "festival de la impunitat"–. On és la boleta? Com a resposta, entre posicions molt distintes i allunyades –que anaven des de qui reclamava que fos des de bon començament, quan s’investigava, fins a qui deia que només quan la sentència fos ferma–, es va triar l’obertura de judici oral com a punt mitjà. En un extrem, la laxitud lenitiva i, en l’altre, un rigor quasi calvinista. Difícil equilibri. Però no hi havia lletra petita: el mateix article exposa que la Comissió de l’Estatut dels Diputats podia estudiar la suspensió mateixa i el seu abast si sorgien dubtes. Els dubtes, ja aleshores i com ja estan pensant, eren el context de repressió política que ja s’albirava i tot el poc –comparat amb avui– que havia surat de la guerra bruta. Suprimible o ampliable avui, millorable o matisable demà, el 2017, contra el 25.4, només hi va votar, més paradoxes, el partit més corrupte del moment: el PP.

Postdata. Tot es pot explicar d’una altra forma: el tinent d’alcalde d’Urbanisme de Sabadell, Maties Serracant, va dimitir cautelarment el 2016 després d’una denúncia trampa del PSC. Va dimitir perquè així ho establia el codi ètic franciscà de la CUP i de la Crida per Sabadell. Mesos després, atenent ja a la feblesa de la causa, es va reincorporar a les seves responsabilitats. Molt poc després el Partit Socialista, principal instigador, es va retirar d’una causa que va ser completament arxivada amb dures paraules del magistrat instructor contra l’abús del recurs al dret penal. El juny de 2017 Serracant es convertiria en alcalde –un bon i honest alcalde– de Sabadell. Durant tot aquell temps, els quatre partits que formaven el govern van tancar files en la seva defensa. Quan et fan una cabronada com aquesta, restes condemnat a defensar-te –no tries, no hi ha opció i no tens cap altre marge–. El populisme punitiu fa la resta. I no, un judici tampoc és una condemna: és sotmetre a contradicció la veracitat d'uns fets concrets. Si encara ens creiem que el dret penal és l’últim recurs quan tot l’anterior ha fallat.