El 2019

“Els resultats aquest estiu han estat bons, millors del que s'esperava, però encara són lluny dels del 2019...” Amb variacions, aquesta frase la sentim sovint repetida aquests dies, sobretot quan es parla –esclar— del sector que ens dona menjar a tots, és a dir, el turisme. Però també ja s'ha estès cap a altres aspectes de la vida de les persones i del país: “No és com el 2019”. De mica en mica, es va reforçant la referència de l'any 2019 com la fita de la “normalitat” a la qual es vol tornar. Ahir vaig sentir algú que deia que “la normalitat” la recuperarem quan deixem de dur mascareta a tot arreu.

Sap greu contradir els bons desitjos, però la normalitat no ha existit mai, i si ens aturem a mirar l'any 2019, se'l pot qualificar de qualsevol cosa menys de “normal”. Sobretot, si parlem de la indústria turística. L'any 2019, les grans empreses d'aquest sector (les grans cadenes hoteleres i els grans turoperadors, i també, de forma subsidiària, les franquícies que s'estableixen a tot arreu on hi ha turisme, fins al punt d'aconseguir que els centres de totes les ciutats s'assemblin, perquè tots tenen les mateixes botigues) van obtenir més guanys que mai, això és cert. També ho és, però, que el debat sobre la necessitat de racionalitzar el turisme havia adquirit caràcter d'emergència: senzillament, aplicant una lògica de mercat, els beneficis no compensaven les pèrdues que produïa el turisme, tant pel que fa a l'explotació i degradació de les ciutats i dels espais naturals, com a l'escalfament de l'atmosfera, com a la qualitat de vida: més desigualtats, més precarietat laboral, més especulació i encariment de l'habitatge, més abandonament escolar, més dependència de l'economia respecte d'un sol sector. Això ha estat molt especialment palès en zones que ja pràcticament només fan turisme, com les Balears, però també ha afectat amb força Catalunya i, de fet, tota la Unió Europea. Que el primer debat econòmic que tinguem després de la pandèmia sigui ampliar uns aeroports que ja són mastodòntics és prou revelador. I prou decebedor, també.

Sap greu escriure una obvietat com aquesta, però l'any 2019, ni en el turisme ni en cap ordre de la vida, no tornarà, com no torna mai cap moment que ja hagi passat. Però és que, a més, no tornarà perquè, del 2019 cap aquí, s'ha produït un fet històric (aquest sí, i no el munt de trivialitats que cada dia insistim a etiquetar com a “històriques”) que marca un abans i un després, i el marca a tot el planeta: la pandèmia de coronavirus, que esperem (toquem fusta) que amb el temps no sigui coneguda com la primera pandèmia del segle XXI. Tot el que no sigui prendre consciència d'aquest tall, d'aquest abans i després, d'aquest hiat o punt d'inflexió que afecta el món sencer i ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, tot el que sigui refugiar-se en la comparació amb l'any 2019, és un error. I és encara pitjor que un error: és una pèrdua de temps. Ja que ens han tocat viure dies històrics, mirem almenys de viure'ls amb un mínim de dignitat, individual i col·lectiva.