En la Catalunya d’avui, aquesta Catalunya retro, on tot té un aire revingut i cada discussió sembla haver-se repetit cent cops, els grans debats es plantegen amb una premissa molt frustrant: com més ens afecta un tema, menys capacitat d’intervenció hi tenim. El cas de les grans infraestructures -com l’aeroport del Prat-és paradigmàtic. Una cosa és no ser independents, i una altra estar sotmesos a una dependència material i mental que ens priva d’encarar qualsevol presa de decisions amb una mirada adulta.
Just abans del Procés, quan el sobiranisme era com un principi actiu que s’encomanava per inèrcia, tots els sectors econòmics i la societat civil van fer front comú per demanar el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat. El poder de les corbates reunit a l’Iese, el 2007. No va servir de res, esclar, tot i que el president d’aleshores -Rodríguez Zapatero- va arribar a prometre el traspàs a Joan Puigcercós i a Artur Mas (després se’n va desdir, cosa habitual en ell). Una dècada després estem com estàvem, dependents del plat de llenties d’Aena. O llenties o llenties. I si hi posem pegues, si gosem exigir una participació en la presa de decisions, les llenties desapareixen per despit; i de forma tristíssima, allò que abans se’n deia les “forces vives”, com ara el president de Foment, que és un senyor del segle passat, s’alinea amb el govern espanyol en la defensa del creixement sense límits, i els portaveus mediàtics del Seny, tots els articulistes estarrufats que es pensen que Catalunya els ha quedat petita, lamenten que som un país immadur que necessita ser tutelat. Per desarmar l’independentisme i l’ecologisme -aquest monstre de dos caps- l’elit catalana del segle XX està abonant un discurs que soscava l’autonomia i fins i tot l’autoestima del país. Fixeu-vos, doncs, si s’ha girat el mitjó des de l’acte de l’Iese del 2007.
N’hi ha prou escoltant les veus dels experts per entendre que tant la proposta d’Aena com les reticències d’ERC i la negativa dels comuns tenen prou base per ser analitzades amb molta calma. No és cap bajanada dedicar una mica de temps i esforç a analitzar quina solució pot satisfer necessitats tan diverses: un aeroport ben connectat internacionalment (no un abocador de turistes low cost ), que respecti escrupolosament les exigències de l’agenda 2030 i que contribueixi a revisar el model de mobilitat i de creixement econòmic. Estic segur que si els partits es prenguessin el temps necessari per intercanviar parers amb els bons experts en infraestructures que tenim en aquest país, es podria arribar a una solució viable. Això és el que faria un país sobirà. Però nosaltres no ho som; la decisió no és nostra. Per què, doncs, cal gastar saliva, temps i neurones si el que tenim davant és el plat de llenties d’Aena, l’actitud neocolonial del govern espanyol, que l’únic que espera de Catalunya és un aplaudiment acrític? I encara pitjor: per què buscar el consens intern, si PSC, els comuns i els empresaris han delegat la seva veu i el seu vot en els seus capatassos de la capital?
El mèrit principal del Procés no va ser reforçar l’independentisme, sinó convèncer la societat catalana que la seva opinió comptava. Que s’havia de respectar. Alguns enyorem aquesta tonteria, com en diria Ada Colau. Sobretot davant del trist fenomen de l’externalització de les voluntats, de la substitució de la sobirania mental per la petitesa de la maniobra cortesana.
