18/8: Tenochtitlan

Aquests dies s’han commemorat els cinc-cents anys de la caiguda i la destrucció de Tenochtitlan, la capital dels mexiques i una de les ciutats més grans del món en la seva època, per part d'un exèrcit capitanejat per Hernán Cortés. La data ha provocat un xoc polític entre el relat èpic i ufà de la historiografia oficial espanyola i la lamentació del president mexicà, López Obrador, que n’ha subratllat els efectes catastròfics. Hi ha un factor que complica els relats sobre la tràgica caiguda de Tenochtitlan: l’exèrcit que pren la ciutat és format en més d’un noranta per cent per indígenes d’altres pobles enfrontats als mexiques. Les tropes espanyoles de Cortés són molt escasses, tot i que tenen un armament més sofisticat. Per als adversaris dels mexiques, aquells pocs soldats són un aliat circumstancial en un conflicte local, que els podia ajudar en la victòria. Per a Cortés, aliar-se amb uns contra els altres, aprofitar els enfrontaments, era una forma d’acabar derrotant-los a tots, amb molt poques forces. La paradoxa de Tenochtitlan és que la immensa majoria dels qui van celebrar aquell fet fa cinc-cents anys com una victòria pròpia resultarien derrotats pels seus efectes. Cortés anava allà amb uns objectius propis. No els van saber entendre.