155 monedes de plata a Mariúpol

Aquell tuit de Gabriel Rufián de les 155 monedes va capturar els ritmes emocionals de la política contemporània i els seus perills. Mai en la història les tecnologies de la informació i les comunicacions havien permès com ara que les emocions colonitzessin fins a l'absurd la racionalitat política. Que això es pugui estendre al pla militar provoca pànic.

Aquest matí llegia a la crònica de l'enviat especial de La Vanguardia a Kíiv, Joaquín Luna, a propòsit de la batalla de Mariúpol, que la 36a Brigada d'Infanteria de Marina de l'Exèrcit d'Ucraïna escrivia a Facebook: “Avui, probablement, serà la nostra última batalla perquè les nostres municions s'esgoten. Això serà la mort segura per a alguns i el captiveri per a altres... Estem a punt de desaparèixer lentament. Durant més d'un mes, hem combatut sense reabastiment de municions, sense menjar, sense aigua, hem fet l'impossible”. L'enviat especial ens explica també que la 36a Brigada d'Infanteria de Marina carregava ni més ni menys que contra el president Volodímir Zelenski (que és el comandant en cap suprem de les forces armades ucraïneses) acusant-lo de no complir les seves promeses. El comunicat de la 36a Brigada d'Infanteria de Marina hauria rebut una resposta, ¡també a Facebook!, del general Valeri Zalujni que els deia: “La defensa de Mariúpol continua. El contacte amb les unitats de defensa que mantenen la ciutat, de manera heroica, és estable”. I acabava fent una crida a no fer de les operacions militars “un tema de debat públic”. De bojos. Perdonin la broma en un context de mort i destrucció, però és com si l'exèrcit d'Ucraïna hagués contractat Gabriel Rufián de community manager. ¿A algú li pot semblar normal que una unitat de l'exèrcit ucraïnès critiqui a Facebook el seu màxim comandant i president del país i que un general els contesti també per Facebook? Doncs aquesta és la normalitat comunicativa de la nostra època. Al mateix temps que se censuren mitjans, els mitjans i les xarxes segueixen sent la clau emocional de tot. Insisteixo que cal moderar l'humor negre quan parlem de com l'exèrcit rus redueix Mariúpol a cendres, però admetran amb mi que allò del Gila al telèfon preguntant per l'enemic està guanyant actualitat.

¿Volen més emocions fortes? Després de visitar Zelenski, el cap de la diplomàcia europea i antiga víctima propiciatòria de Gabriel Rufián a les sessions de control al govern espanyol, Josep Borrell Fontelles, afirmava, i cito literalment en anglès: “This war will be won on the battlefield” [Aquesta guerra es guanyarà al camp de batalla.] El vampir Rufián el va mossegar moltes vegades, sí, però no va matar el veterà socialista català. Al contrari, el va convertir també en vampir. ¿Veuen normal que el cap de la diplomàcia europea digui que la guerra es guanyarà al camp de batalla? Un amic militar retirat amb qui comparteixo un grup de Whatsapp on parlem de la invasió d'Ucraïna comentava a propòsit de Borrell: “Quan la gent es fa gran és molt perillosa. Vigileu-me, sisplau...” El vigilem, sí, i recordem aquella lletra de La Polla Records que deia: “Y no han hecho los misiles para no explotar, como disfrutan esos viejos [...]”

Avui llegeixo a The Times que el Batalló Azov que El País qualificava ahir de “batalló de la polèmica” perquè va ser impulsat per “alguns voluntaris d'ideologia nazi”, que està combatent a Mariúpol, reporta en una nota de premsa que “tres persones mostren clars signes d'enverinament químic després que un dron rus llancés una substància tòxica a la ciutat”. Tots sabem què significa això: la internacionalització de la guerra s'acosta.

I, tanmateix, ahir llegia a Europa Press que no es descarta una reunió presencial entre Putin i Zelenski una vegada acabi la gran batalla a la regió del Donbass. Un ja no sap què creure. Si al final pacten la pau caldrà donar-li les gràcies a Borrell pels seus grans esforços diplomàtics. Si aquesta reunió es produís, la posada en escena podria ser digna d'aquesta època: Zelenski de verd amb la samarreta ajustada marcant bíceps i Putin amb vestit i cara de malvat universal. Tant de bo Rufián pogués transmetre la trobada des de Twitter bromejant, com només ell sap fer-ho, sobre que cada president porta la seva pròpia aigua. Perdonin la broma, però en l'època de la propaganda ja només ens faltava un debat televisat entre Putin i Zelenski. Imaginin-se l'especial etern de Ferreras i Ana Pastor a Istanbul, a cops de colze amb reporters de RT, intentant acostar el micro als presidents a l'entrada del debat. Vicente Vallés bé podria moderar-lo, encara que per la seva manera de vestir semblaria que està a favor de Putin. Potser podria copresentar-lo amb Évole, que té un aire a Zelenski...

En aquesta època, la política i la guerra, televisades i retransmeses, ofereixen cada dia més emocions fortes perquè l'espectacle grotesc continuï. Tant de bo els que manen de debò es desinstal·lin les aplicacions de xarxes socials del mòbil i deixin de veure la televisió.