11/6: El parèntesi

Hi ha sectors a Espanya i a Catalunya que interpreten que ara s’està tancant un parèntesi que es va obrir el 2017. Ho celebren, perquè creuen que els indults i la carta de Junqueras tanquen un procés que creuen que no s’hauria d’haver obert mai, perquè Catalunya ja estava bé com estava. Crec que sobreinterpreten el pes d’aquests gestos. No es pot donar per tancat cap període, a més, mentre continuï havent-hi repressió i persecució política. I crec que s’equivoquen molt a l’hora de dir quan i per què es va obrir el parèntesi. L’evolució de bona part de la societat catalana cap a l’independentisme és en bona part reactiva. I comença molt abans. No és que els catalans embogissin. Hi havia una involució accelerada que provocava malestar. Per la laminació de l’autogovern. Per la ruptura dels pactes entorn de la llengua, a través per exemple de la llei Wert. I pels efectes d’una concentració de la inversió pública a Madrid que afectava l’economia i el benestar dels catalans. Es va intentar frenar aquesta involució amb un nou Estatut, i el Constitucional el va aigualir. I llavors es va pensar que l’única cosa que podia aturar-la era la independència. Si es tanqués el parèntesi no seria tornar a la normalitat, sinó continuar amb la reculada.

Vicenç Villatoro és escriptor