06/02/2020

Pots votar, però no pots triar què és veritat

9 min
Donald Trump en una imatge d'arxiu

El període electoral del 2020 als Estats Units probablement serà un dels més polaritzats i disputats de la història nord-americana. Els resultats tindran una gran repercussió a tot el món i, molt probablement, conformaran l’ordre global dels pròxims anys. En un moment en què la temperatura política s’enfila dràsticament, la gent de tots els bàndols hauria de reflexionar sobre què són realment unes eleccions democràtiques.

Les eleccions no són un mètode per trobar la veritat. Són un mètode per arribar a un consens pacífic entre els desitjos enfrontats de diferents persones. Pot ser que et trobis que comparteixes un país amb persones que consideres ignorants, estúpides i fins i tot malintencionades –i pot ser que aquestes persones pensin exactament el mateix de tu–. Tot i així, ¿vols arribar a un acord pacífic amb aquestes persones, o preferiries resoldre els desacords amb les armes i les bombes?

Com que les eleccions són un mètode per arribar a un consens sobre els nostres desitjos, als col·legis electorals no et pregunten “Quina és la veritat?”, sinó “Què vols?” És per això que tots els ciutadans tenen el mateix dret de vot. Quan es busca la veritat, les opinions de diferents persones tenen diferents influències. Però quan parlem de desitjos, tothom ha de rebre el mateix tracte.

Arran del referèndum sobre el Brexit del 2016, l’eminent biòleg Richard Dawkins es va queixar que a la gran majoria del públic britànic no se li hauria d’haver demanat que votés al referèndum, perquè no tenia el coneixement necessari sobre economia i ciències polítiques. “Posats a fer, convoquem un plebiscit nacional per decidir si Einstein dominava prou l’àlgebra”, va escriure Dawkins.

Però la seva analogia és errònia. Celebrar un plebiscit sobre si s’accepta la teoria de la relativitat d’Albert Einstein és una idea ridícula, perquè es tracta d’una qüestió de veritat que cal deixar en mans dels experts. Quan es discuteix la relativitat, l’opinió d’un professor de física compta molt més que la de mil professors d’història o mil advocats.

Però la pregunta que va aparèixer a la papereta del referèndum del 2016 no era sobre la veritat. Va ser: “¿El Regne Unit ha de continuar sent membre de la Unió Europea o ha de sortir de la Unió Europea?” Es tracta d’una pregunta sobre el desig i no hi ha cap motiu perquè els desitjos dels experts prevalguin sobre els de la resta de la gent.

Es pot argumentar que, tot i així, els desitjos es formulen sobre la base dels fets i que el debat sobre el Brexit depenia de la demostració o la refutació de determinades teories econòmiques. Per exemple, ¿sortir de la Unió Europea produiria un augment o una disminució del producte interior brut del Regne Unit? La majoria de la gent no està preparada per contestar una pregunta econòmica tan complicada. Per tant, podríem concloure que el Brexit s’hauria d’haver deixat en mans dels experts.

Si el PIB fos l’única consideració rellevant, el Brexit l’hauria hagut de decidir un grup reduït d’experts. Tanmateix, pot ser que la gent hagi volgut sortir de la Unió per altres motius, encara que aquest pas comporti un desastre econòmic. En una democràcia, els votants tenen tot el dret a preferir els sentiments nacionals i els ideals religiosos en detriment dels interessos econòmics.

Els experts poden titllar aquestes preferències d’“irracionals”, però permetre que els experts dictin què ha de voler la gent és el camí més directe cap al totalitarisme. Hi ha un acudit en què un activista comunista es dirigeix a un grup de treballadors i els promet: “Quan arribi la revolució, tots menjareu maduixes amb nata!” Un treballador aixeca la mà i diu: “Però a mi no m’agraden, les maduixes amb nata”. El comunista respon immediatament, amb un to lleugerament amenaçador: “Quan arribi la revolució, t’agradaran”.

Partidaris del Brexit celebrant la sortida de la Unió Europea a la plaça del Parlament de Londres

Prohibir la veritat

Com que les eleccions tenen més a veure amb el desig que amb la veritat, als experts no se’ls hauria de concedir un dret de vot especial. Ara bé, precisament per la mateixa raó, els governs electes haurien de respectar la independència de la ciència, dels tribunals i dels mitjans de comunicació. El govern representa la voluntat de la majoria, però la veritat no s’ha de subordinar a la voluntat de la gent, perquè molt sovint la gent vol que la veritat sigui diferent del que és.

Per exemple, els fonamentalistes cristians desitgen molt que les Escriptures siguin certes i la teoria de l’evolució sigui falsa. Tanmateix, encara que el 90 per cent dels votants fossin fonamentalistes cristians, no haurien de tenir el poder de dictar la veritat científica ni d’evitar que els científics explorin i publiquin veritats inconvenients. A diferència del Parlament, el departament de biologia no ha de reflectir la voluntat de la gent. Sens dubte, el Parlament pot aprovar una llei que declari que la teoria de l’evolució és errònia, però aquesta llei no canvia la realitat.

De la mateixa manera, quan un líder carismàtic és acusat de corrupció, els seus partidaris lleials solen desitjar que aquestes acusacions siguin falses. Però, encara que la majoria dels electors donessin suport al líder, els seus desitjos no haurien d’impedir que el periodistes i els jutges investiguessin les acusacions i arribessin a descobrir la veritat. Encara que un Parlament aprovés una llei que declarés que totes les acusacions contra el líder són falses, aquesta llei no canviaria els fets.

Per descomptat, els científics, els periodistes i els jutges també tenen els seus problemes i no sempre es pot confiar que descobreixin i diguin la veritat. Les institucions acadèmiques, els mitjans de comunicació i els tribunals es poden veure compromesos per la corrupció, la parcialitat o l’error. Però, probablement, subordinar-los a un ministeri de la Veritat Governamental agreujaria les coses. El govern ja és la institució més poderosa de la societat i sovint li interessa més que a ningú distorsionar o amagar veritats inconvenients. Permetre que el govern supervisi la recerca de la veritat és com encarregar a la guineu que protegeixi el galliner.

Per protegir la veritat, és millor comptar amb dos altres mètodes.

En primer lloc, les institucions acadèmiques, els mitjans de comunicació i el sistema judicial tenen els seus propis mecanismes interns per combatre la corrupció, corregir biaixos i deixar errors al descobert. En l’àmbit acadèmic, la publicació de les avaluacions dels col·legues de professió és una comprovació d’errors molt millor que la supervisió dels funcionaris del govern, i sovint l’ascens acadèmic consisteix en destapar errors del passat i donar a conèixer fets desconeguts. En els mitjans de comunicació, la lliure competència comporta que, si un diari evita publicar un escàndol, probablement el seu competidor s’afanyi a canalitzar la primícia. En el sistema judicial, un jutge que accepta suborns pot ser jutjat i castigat com qualsevol altre ciutadà.

En segon lloc, l’existència de diverses institucions independents que busquen la veritat de diferents maneres permet que aquestes institucions s’avaluïn i es corregeixin mútuament.

Per exemple, si hi ha empreses poderoses que aconsegueixen invalidar el mecanisme d’avaluació dels col·legues acadèmics subornant un nombre prou gran de científics, els periodistes d’investigació i els tribunals poden deixar al descobert els autors i castigar-los. Si els mitjans de comunicació o els tribunals actuen sistemàticament amb un biaix racista, sovint és tasca de sociòlegs, historiadors i filòsofs denunciar aquests biaixos. Cap d’aquests mecanismes de seguretat és completament infal·lible, però cap institució humana ho és. I, sens dubte, el govern tampoc.

No cal dir que hi ha altres motius crucials per protegir la independència de les institucions acadèmiques, els mitjans de comunicació i, en particular, els tribunals. Les eleccions democràtiques giren a l’entorn del desig humà, i el desig que comparteix tothom és guanyar. Com podem assegurar-nos que els partits polítics poderosos no manipulen el joc en benefici propi?

En un partit de futbol, és obvi que l’àrbitre no pot pertànyer a un dels equips que hi competeixen. Quan els jugadors discuteixen sobre si hi ha hagut falta o no, necessiten un àrbitre independent per resoldre la qüestió. En una democràcia passa el mateix. També és un joc amb regles, i ni tan sols la majoria dels electors hauria de poder trencar-les. Per exemple, si el 51% dels electors aprova una llei que prohibeix a l’altre 49% participar en les futures eleccions, algun àrbitre independent hauria de cridar “falta!” i derogar aquesta llei, encara que la majoria dels electors hi doni suport. En la majoria de les democràcies, aquest àrbitre independent és un Tribunal Suprem, i si la independència del Tribunal Suprem es veu compromesa el joc democràtic es converteix en una dictadura de la majoria.

Aquest vídeo d'un ós polar famèlic a l'Àrtic canadenc va commocionar el món l'any 2017. PAUL NICKLEN / NATIONAL GEOGRAPHIC

A fer punyetes, els ossos

A tall d’exemple, analitzem el cas crucial del canvi climàtic. La pregunta “¿Les accions humanes provoquen l’escalfament global?” és sobre la veritat. Molta gent vol que la resposta sigui “No”, però els seus desitjos no canvien la realitat. Per tant, seria ridícul plantejar aquesta pregunta en un plebiscit en què totes les persones tenen el mateix dret de vot.

En lloc d’això, aquesta pregunta l’haurien de contestar els experts en el tema. Si la majoria dels experts climàtics contesten que sí, mentre que la majoria dels electors diuen que no, hauríem de creure els experts. La majoria dels votants no hauria de poder impedir que els departaments acadèmics i els mitjans de comunicació estudiessin i publiquessin veritats indesitjables.

Evidentment, a l’hora de prendre decisions polítiques sobre la crisi climàtica, en una democràcia la voluntat dels electors ha de continuar predominant per sobre de tot. Reconèixer la veritat sobre el canvi climàtic no ens diu què cal fer-hi. Sempre tenim opcions, i triar entre les que hi ha és una qüestió de desig.

Una opció podria ser reduir immediatament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, encara que fos a costa d’alentir el creixement econòmic. Això significa patir certes dificultats avui en dia, però salvar la gent del 2050 de penalitats més greus, salvar Bangladesh d’una inundació i salvar els ossos polars de l’extinció. Una segona opció podria ser mantenir les coses com fins ara. Això significa tenir una vida més fàcil avui però fer la vida més difícil per a la pròxima generació, inundar una gran part de Bangladesh i portar els ossos polars, així com moltes altres espècies, a l’extinció. A l’hora de triar entre aquestes dues opcions, els desitjos dels experts no han de superar els desitjos d’altres persones.

L’única opció que no s’hauria d’oferir és amagar o distorsionar la veritat. Si preferim votar prendre’ns-ho amb calma avui i deixar que els bengalís i els ossos polars se’n vagin a fer punyetes, en una democràcia hi tenim dret. Però no tenim dret a aprovar una llei que estableixi que el canvi climàtic és un engany. Podem escollir el que vulguem, però no hauríem de negar el veritable significat de la nostra elecció.

L’imperi de les maduixes

La idea de destriar el desig de la veritat no és nova ni de bon tros. Sempre ha sigut crucial per al bon funcionament de les democràcies. Però al segle XXI és cada vegada més important, perquè les noves tecnologies faciliten la manipulació del desig humà.

La combinació de la biotecnologia amb la tecnologia de la informació proporciona als governs i a les empreses la capacitat de piratejar sistemàticament milions de persones. Estem molt a prop del moment en què alguns governs i empreses sabran prou biologia, recopilaran prou dades i dominaran prou els recursos informàtics per conèixer-nos millor del que ens coneixem nosaltres mateixos. Aleshores, amb l’ajuda de nous algorismes molt potents, els governs i les empreses no només podran predir les nostres tries, sinó també manipular els nostres desitjos i vendre’ns el que vulguin, ja sigui un producte o un polític. Quan s’acabi aquesta revolució, podria ser que els algorismes servissin per assegurar-se que no només t’agradin les maduixes amb nata, sinó també el partit que governa.

En una democràcia, el govern representa la voluntat del poble. Però què passa quan el govern té la capacitat de manipular sistemàticament la voluntat de la gent? Qui representa qui, aleshores?

Per empitjorar encara més les coses, ara veiem l’auge de règims populistes que primer accedeixen al poder incitant a l’odi contra els estrangers i les minories, i després ataquen sistemàticament qualsevol institució que pugui limitar el poder que han aconseguit. Els seus objectius principals són precisament les institucions que protegeixen la veritat: els mitjans de comunicació, els tribunals i les acadèmies. Els règims populistes temen la veritat perquè no els obeeix, de manera que afirmen que no existeix. El típic líder populista afalaga la gent dient-li que l’única cosa que importa són els seus desitjos. Els experts que assenyalen veritats inconvenients són etiquetats de traïdors que s’oposen a la voluntat de la gent.

Per salvaguardar el futur de la democràcia, hem de fer que la veritat continuï sent independent del desig. No n’hi ha prou declarant lleialtat a l’ideal abstracte de la veritat. La clau són les institucions. Per molt imperfectes que siguin, només les institucions poden convertir els ideals en pràctiques socials.

Independentment del país en què visquis, si vols preservar la democràcia, vota els polítics que respectin les institucions que investiguen i publiquen la veritat. Vota un partit que digui a la gent que té dret a elegir qualsevol govern que li agradi, però que en canvi no pot elegir la veritat que li agradi.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon

stats