Un nen que llegeix / Un país que no escriu

Un nen que llegeix

No està tot perdut. De Wimbledon 2019 es recordarà la final de cinc hores i cinc sets que li va permetre a Djokovic guanyar, allà, la seva cinquena copa. A banda de l’èpica, passarà a la història el partit de semifinals entre Federer i Nadal que va ser una oda al bon tenis, a l’elegància i l’esforç. Enmig d’aquest espectacle magnífic entre, possiblement, els dos millors de tots els temps, el realitzador britànic va mostrar una imatge que va valdre per tot el campionat. Cap al final del primer set, amb 5 a 4 per a Federer i l’emoció al capdamunt, un nen del públic llegia un llibre. Aliè al xou de la pista, sense pensar que el preu de la seva butaca superava els 4.000 euros, un nen no aixecava la vista de la pàgina que tenia al davant. Era un tractat sobre mites vikings i, encara que l’enfoqués la càmera, res no distreia de la lectura aquell nen que tenia més de deu anys però no arribava als quinze. No mirava el tenis, però tampoc potinejava el seu mòbil, ni cap tauleta de cap mena. Era un llibre, tant se val quin fos. “No està tot perdut”, vaig dir en veu alta, a casa, i es van pensar que parlava del set que el Nadal estava a punt d’entregar. La imatge del nen era molt potent, però, per insòlita, un cas aïllat. Una flor no fa estiu... Però vet aquí que l’endemà el gremi d’editors va publicar les xifres que diuen –sovint els de lletres fem dir als números allò que ens convé que diguin– que la venda de llibres ha pujat per cinquè any consecutiu. A Espanya es van vendre, el 2018, 160 milions de llibres, de 76.000 títols diferents. La mitjana és, doncs, de 2.000 exemplars venuts de cada llibre. Vist des del punt de vista d’un autor, no és per tirar coets. Però si, més enllà de comptar llibres, els obríssim, ens adonaríem de la gran veritat que és l’aforisme que els de la Llibreria 22 de Girona han fet córrer per les xarxes com a regal d’estiu: “Si no llegeixes no passa res. Si ho fas, passa molt”.

Un país que no escriu

Pim-pam-pum. De forma seriada, aquesta setmana el diari 'Público' ha publicat –amb documents del CNI– unes primícies periodístiques de primer ordre relacionades amb els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. A Espanya, 'silenzio stampa'. Ni teles, ni diaris. Ningú no n’ha dit res, embolcallats per una 'omertà' que neix de la connivència interessada entre els amos dels mitjans i els poders de l’Estat. Ara sabem que el CNI escoltava les converses telefòniques dels joves fins a cinc dies abans dels atemptats, ara sabem la manera com la “intel·ligència” espanyola es comunicava amb el seu confident, que era l’imam que ells mateixos havien col·locat a Ripoll. I sabem –la gota que fa vessar el vas– que l’endemà dels atemptats el CNI va esborrar dels seus arxius qualsevol rastre dels seus vincles amb l’imam. Per aquesta destrucció de proves, a qualsevol estat enraonat hauria dimitit, pel cap baix, el ministre de l’Interior i qui sap si el president del govern. Aquí, PP-PSOE-Cs van impedir la comissió d’investigació. No fos cas. Ara els mitjans fan el boicot a la revelació de l’estiu sobre un fet del qual, si hagués passat a Londres –atemptat reivindicat per l'Estat Islàmic amb 16 morts i més de 100 ferits–, voldrien escrutar tots els detalls, en nom del periodisme. Més enllà de la vergonya del silenci, si fos familiar d’una víctima i veiés fins a quin punt l’Estat sabia coses i no va fer res per impedir els fets d’Alcanar, la Rambla o Cambrils, posaria una demanda que es convertiria en el meu objectiu vital.

El país que no llegeix, deixa d’escriure, oculta la veritat, tapa la que és rellevant i té l’esperit crític escapçat, acaba fent que es parli d’allò que de debò volen que impacti: un quilo de cocaïna sota la perruca d’una 'mula', el casament de la Belén Esteban o la trompa descomunal que duia una concursant del 'First dates'. Al capdavall, ens volen idiotitzats i saturats de banalitats. És a dir, desinformats.