Ho explicava despús-ahir Albert Cuesta, expert i divulgador de noves tecnologies, a la pàgina web del nostre diari: un calçot, ajudat per un globus aerostàtic, va fer un viatge des del municipi de Perafort, al Tarragonès, fins al de Porreres, a Mallorca, sense descuidar-se abans de fer una incursió més que considerable en l’estratosfera. El calçot i el seu globus van assolir una altura de 25 quilòmetres, que es diu aviat, i van ser propulsats per un grup d’aficionats a la tecnologia que tenien la quimera d’enviar alguna cosa fins allà dalt: suposo que degué ser ardu el procés de selecció de l’objecte fins que es va arribar a la decisió del calçot, que efectivament presenta els avantatges de ser lleuger i enormement representatiu de la idiosincràsia catalana. Un cogombre, per exemple, no hauria estat el mateix: no té tanta presència patriòtica, i és més feixuc. També hauria estat un error escollir una patata, que, per raons d’estirp, hauria tingut més tirada a volar cap a Sud-amèrica que cap a Mallorca.
Si volen conèixer els detalls del viatge del ceballot, els remeto al susdit article d’Albert Cuesta, que ho explica molt millor del que ho pugui fer un servidor. Jo només volia afegir-hi un comentari per expressar, sobretot, el meu aplaudiment entusiasta a la iniciativa: si els russos van enviar la gossa Laika a l’espai exterior l’any 1954, el més lògic era que els catalans hi enviéssim, cinquanta anys més tard, un calçot. I no de qualsevol manera: tal com explica Albert Cuesta, la gustosa ceba va emprendre el vol dins una còmoda carmanyola, acompanyada dels ginys informàtics necessaris per poder seguir-li la pista.
Fins i tot el globus aerostàtic va ser manipulat amb guants de làtex, a fi de no embrutir-lo amb restes de greix humà que el podrien haver fet rebentar abans d’hora, per les pressions i les temperatures extremes a què s’havia de sotmetre. Per al meu gust hi hauria faltat un pitet i un plat de romesco, a fi que si el calçot astronauta hagués estat interceptat per una nau extraterrestre haguessin pogut degustar-lo en les condicions més adequades. Aleshores haurien pogut entendre que no som una espècie tan bàrbara com pugui semblar a cop d’ull d’asteroide, si som capaços de preparar menges tan delicioses com un bon calçot ben torrat i acompanyat del seu romesco.
Però bé, el que importa és que l’experiment va ser un èxit. I el que més m’emociona, ho he d’admetre, és que el calçot, després d’haver assolit aquests vertiginosos 25.000 metres d’altura, acabés aterrant a Porreres, un dels municipis de Mallorca on es cultiven i es consumeixen com pertoca els calçots. Un veritable agermanament dels Països Catalans per la via gastronòmico-interestel·lar. Només em fa por que se n’assabenti el govern Bauzá i no li apliquin al pobre calçot la llei de símbols del PP. A més de ser el primer calçot espacial, podria convertir-se en el primer calçot que rebés una multa de deu mil euros.
