Vèncer el desànim per ressorgir
El procés de deteriorament de l’esperit que afecta els nostres conciutadans és probable que vagi molt més enllà del Procés. L’expectativa que obria la Constitució espanyola de 1978 amb el seu el títol vuitè, que reconeixia nacionalitats, que marcava el reconeixement institucional dels territoris històrics, del finançament de competències singulars per salvaguardar la llengua i la cultura d’aquells territoris, s’ha aigualit definitivament. El desengany s'ha instal·lat en bona part de la societat catalana a causa de la frustració de les expectatives associades a la transició democràtica i la realitat del nacionalisme espanyol que s’ha acabat imposant. I ha quedat esgotada la paciència del peix al cove, que en qualsevol cas erosionava els assoliments, que no eren particulars sinó més aviat compartits amb altres comunitats envejoses i desitjoses d'emular una nació que no eren. El desgast de tots aquests anys ha estat enorme, fins que uns quants varen dir prou per iniciar una via que, a més de ser més exigent, tenia un resultat que no depenia només de l’esforç propi, sinó de la comprensió dels demòcrates espanyols i del reconeixement de l’Europa a la qual aspirem. Res d’això ha passat i ens trobem en la realitat de l’autonomisme, de certa divisió interna, tot i que pot haver-hi una bona dosi de gesticulació per fer fortes les bandes de contenció contra fugides de votants, i amb les dificultats de fer compatible el discurs sobiranista pensant en gran i alhora de fer funcionar la màquina de les petites coses en plena pandèmia: apaivagar queixes, contractar professionals sanitaris i rastrejadors, cobrir baixes de mestres, construir estocs de seguretat, guarir residències, gestionar confinaments, etc. No ha de ser gens encoratjador per als back office dels departaments del Govern.
El sobreesforç que això requereix es fa al nostre país amb una sabata i una espardenya mal cordada: sense tresoreria pròpia ni accés al mercat, i amb un govern estatal tensionat per l’oposició i pels seus desacords interns (sens dubte superiors als catalans, però que tenen en l’exercici del poder el seu vector de confluència d’interessos) però que domina molts mitjans. Mitjans que fan dels dèficits de la gestió estatal -dolenta- de la pandèmia una virtut per construir lideratges, mentre que amb els defectes propis -o induïts- fem més gran l’esvoranc dels nostres mandataris sense veure que tots estem dintre d’aquest mateix clot.
En l’àmbit econòmic, Espanya no ha fet ni ha deixat fer. Fins al 8 d’octubre no ha aixecat les regles fiscals de control de la despesa autonòmica i local, ha alleugerit mínimament el llindar del dèficit, mostra encara dubtes sobre com encarar els ERTO, i no ha facilitat unes entregues de tresoreria diferents de les normals, convencionals, molt limitadores en els moments més greus de la pandèmia. No ha optat per ajuts directes a tots aquells que les comunitats, com a gestores, forçaven a tancar (aquest problema se l’han menjat els governs autonòmics), i les comunitats, sense liquiditat, tampoc han pogut donar ajuts significatius. Més enllà d’eufemismes i debats ideològics, alguns responsables assenyats reconeixien a casa nostra que si no protegíem millor la salut amb més tancaments era perquè érem pobres. Com si es tractés d’un reconeixement de culpa més.
En aquest estat de desànim apareix un "ara o mai" de reestructuració de la nostra economia que requereix una descàrrega important d’adrenalina. Toca refer sectors que tenen els dies, anys, comptats: un sector automobilístic, factor decisiu per a les exportacions catalanes, que si no va més enllà del motor de combustió es morirà d’inanició; un potent sector agroalimentari que necessita deixar de contaminar amb purins si vol sobreviure; i una vall petroquímica al sud del país que o migra cap al motor d’hidrogen o s’ofegarà en els seus propis fums. El país necessita un esforç extra per fer emergir projectes transformadors de l’economia. De baix a dalt, per a iniciatives que recullin talent i emprenedoria, i de dalt a baix per planificar mínimament com aquestes propostes generen sinergies, arrossegaments per a les nostres petites i mitjanes empreses, i són respectuoses amb la sostenibilitat del medi ambient.
És una hora decisiva per a un nou patriotisme econòmic que s’ha d’entendre des de la col·laboració amb l’Estat sense renunciar als posicionaments sobiranistes. I cal esperar que el govern espanyol tingui l’amplitud de mires per ajudar i no subjugar l’economia catalana, i que eviti la temptació d’aprofitar políticament el control sobre els projectes a finançar per eliminar definitivament el lideratge industrial català, ni que sigui al cost de perdre definitivament la que ha sigut la seva gallina dels ous d’or. Amb el país exhaust avui ens toca fer el sobreesforç de refer el teixit econòmic i alhora no trencar les cartes polítiques per no prendre més mal. Podrem?
