06/03/2013

El triomf de l'amor

2 min

Se'm creuen els lligaments en veure amb quina mesquinesa camandulera han reaccionat els súbdits del Reialme d'Espanya amb tot això de l'amiga entranyable del rei Joan Carles, com ella mateixa s'ha presentat a ¡Hola! , la princesa Corinna més un cognom molt embolicat que no estic en condicions de teclejar perquè sóc en un túnel i no tinc accés a la xarxa.

Se'm desencaixa la ròtula quan constato fins a quin punt els vassalls espanyols es comporten com aquells fills aviciats i acomodaticis que impedeixen que els seus pares es divorciïn per no perdre l'estabilitat familiar, aferrats a una estampa feliç purament il·lusòria i interessada.

Se'm parteix el menisc en adonar-me que ningú no s'ho ha mirat des d'una òptica humana: la d'un home gran i cansat, sol, avorrit en palaus i pavellons de caça, que ha trobat una mica d'escalf en una dona amable i comprensiva. Disculpin si els he aclaparat amb tantes referències traumatològiques. El meu traumatòleg m'ha donat hora per a finals d'abril, sé que em llegeix i miro de fer-li pena perquè m'avanci el dia de visita.

A moltes ràdios (i no diguem a Es la mañana de Jiménez Losantos, esRadio) s'insinua que la tan traginada amistat entranyable implica variades entranyes que ara no detallarem. No ho sé. Jo no els hi he fet llum, que deia mon pare. Encara que una pregunta insistent em volta pel cap: ¿i si fóssim davant d'una gran història d'amor impossible, un home i una dona distanciats per raons d'estat, per la cohesió, per l'estabilitat, per la prima de risc? Després de molts entrebancs, malentesos i intrigues terribles i desesperants, l'amor ha d'acabar triomfant, és el desenllaç sine qua non d'una bona història. Se m'esquerda el cap de la tíbia només de pensar que el rei passarà els últims anys decaigut i malhumorat com un rei Lear qualsevol.

stats