El trilema de la pandèmia

La pandèmia del covid-19 ha plantejat tot de situacions inèdites per a les nostres societats, i també per als nostres sistemes polítics. La centralització de les decisions en executius forts que obtenen poders especials, i l’externalització de moltes decisions en “experts” i comitès d’experts, no només en salut pública sinó també en economia, poden posar en risc alguns dels mecanismes bàsics de les democràcies representatives i de la divisió de poders, horitzontal i vertical.

D’altra banda, hi ha la qüestió de les llibertats individuals. La resposta basada en la distància física requereix, per ser efectiva, del compliment de normes molt estrictes i detallades per part de la població. Això demana una dosi enorme de cooperació ciutadana o, en la seva absència, de molta coerció i disciplina imposada per les autoritats. La qual cosa pot conduir ràpidament a restriccions importants de llibertats individuals. La singularitat d’aquesta crisi és que la preservació de la salut (i, en darrera instància, de la vida) pot ser un criteri que porti bona part de la ciutadania a acceptar aquestes limitacions.

Però la tensió entre salut i llibertat no és l’única que la pandèmia posa sobre la taula: també hi ha el dilema entre salut i economia. Hi ha qui diu que no és cert que hi hagi tensió entre economia i salut, perquè l’evidència de pandèmies anteriors, com la grip de 1918, indica que els territoris que van adoptar mesures més restrictives i van patir menys mortaldat van experimentar, posteriorment, un millor desenvolupament econòmic. Això, en aquest cas, potser serà cert en el llarg termini. O potser no, perquè les condicions econòmiques, tecnològiques i demogràfiques són molt diferents. Però en tot cas, fins i tot si fos cert en el llarg termini, la tensió en el curt termini és evident. No cal ser gaire sofisticat per veure com les decisions de desescalada s’han anat prenent amb aquest criteri.

De fet, si integrem aquestes dues tensions, el repte que ens planteja el covid-19 per als mesos (i potser anys) que vindran el podem caracteritzar com un trilema entre salut, creixement econòmic i preservació de les llibertats, com han plantejat alguns analistes (per exemple, Harold James i Matthew M. Kavanagh). En les circumstàncies actuals, sembla difícil garantir-les totes tres alhora. I se’ns planteja la incòmoda tria sobre a quin dels tres principis volem renunciar.

Si volem preservar a tota costa la llibertat individual i l’economia, com plantegen per exemple els sectors més conservadors als EUA (i no només), ens podem trobar ràpidament amb una catàstrofe sanitària i humana de grans dimensions, com ja està passant en alguns estats dels EUA, per exemple.

Una alternativa que se’ns planteja és renunciar a determinades llibertats per mirar de fer compatible l’economia i la salut, mitjançant l’adopció de mesures com les de la Xina: tecnologies de seguiment de casos i contactes, tancaments selectius, quarantenes obligatòries, etc. Es tracta de buscar estratègies més quirúrgiques que evitin un nou confinament total de la població per preservar l’economia.

Per contra, preservar la salut i la llibertat individual és complicat, perquè sense mecanismes per imposar els tancaments selectius, davant d’un rebrot fàcilment podem trobar-nos en noves situacions de necessitat de confinament total de la població, amb conseqüències econòmiques potencialment catastròfiques i que, en tot cas, suposen també limitar llibertats.

Tenim, per tant, un trilema que a priori ens obliga a triar. Evidentment, aquesta és una representació estilitzada de la realitat, que pot ser útil per plantejar el debat públic sobre en quin dels costats del triangle salut-llibertat-economia ens volem situar. Però sempre podem mirar de trobar solucions mixtes, intermèdies. I, sobretot, diria que tenim l’obligació col·lectiva de mirar d’escapar del trilema.

Les eines per fugir d’aquesta tràgica necessitat de sacrificar la llibertat, el benestar econòmic o la salut poden ser múltiples. D’entrada, la cooperació i confiança social són mecanismes fonamentals que poden substituir la coerció i les limitacions de drets per garantir el compliment de les normes. En segon lloc, l’adopció de tecnologies de codi obert, i de mecanismes que garanteixin la privacitat i el control sobre les pròpies dades, pot ajudar als tancaments selectius sense vulnerar drets de les persones. I, sobretot, la intervenció massiva dels poders públics ha de permetre preservar el benestar material de la població encara que calgui tancar altra vegada bona part de les activitats productives. Perquè, com sempre, la qüestió a afrontar és la distribució extremadament desigual dels recursos. L’impost sobre la riquesa hauria estat un bon començament.