12/12/2020

Un tribunal moral?

4 min
Un tribunal moral?

Vinc d’una generació -aquests dies en què reapareix en alguns la nostàlgia del franquisme- que va lluitar per un “dret laic”, especialment en l’àmbit penal, que és el més repressiu. Després d’anys confonent la moral amb el dret, amb tipus penals que definien el bé comú concorde amb una moral determinada o amb lleis que castigaven especialment les dones amb l’excusa de protegir-les, creia que aquest era un tema superat. Però llegint la interlocutòria del Tribunal Suprem del 4 de desembre en què es revoca la progressió al tercer grau dels nou presos i preses independentistes, tinc la impressió que hi ha coses que no han canviat.

Em vaig equivocar en preveure que els Jordis -per un criteri objectiu de durada de la condemna- serien els únics a qui es concediria el tercer grau; no ha estat així, ni tan sols per a ells. Més que una venjança, com he llegit aquests dies, diria que els arguments del TS més aviat s’acosten a “un atac de supèrbia”, a no acceptar altres criteris, a no valorar la feina d’altres professionals a qui sembla que considera inferiors, inclosos els jutges de vigilància penitenciària.

Però la reacció més dura s’ha concentrat sobre l’administració penitenciària catalana i concretament en la secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima, de qui afirmen que s’ha convertit en una “extravagant tercera instància” perquè aparentment pretén corregir jutges i tribunals.

Anem a pams. Crec en la separació de poders i precisament per això defenso les competències de l’administració penitenciària. No comparteixo en absolut la condemna per un delicte de sedició i encara menys la imposició d’unes penes tan altes, però ho he d’acceptar. Pot ser que en aquest cas sigui el Tribunal Suprem el que no comparteixi els criteris de l’administració penitenciària, però aquesta discrepància no li permet afirmar, al meu entendre, que “hi ha una relectura de la sentència que disfressa un tractament penitenciari privilegiat i, precisament per això, improcedent”. Considero que hauria de respectar les competències encara que no comparteixi les decisions.

Els professionals penitenciaris també tenen el seu codi deontològic basat en principis d’equitat, professionalitat, responsabilitat i transparència. Dubtar-ne és qüestionar tot el sistema.

La discussió sobre el tractament penitenciari ha omplert biblioteques senceres, i una de les grans dificultats sempre ha estat la ideologia del tractament i els seus límits. Ara bé, no oblidem que els experts en el tema són bàsicament psicòlegs, criminòlegs, treballadors o educadors socials -no juristes-; d’aquí que precisament les tendències més recents busquin aproximar-s’hi des de criteris objectius, científics i tècnics.

Si la base del tractament és fer de l’intern una persona amb la intenció i la capacitat de viure respectant la llei penal, forçosament se centrarà en garantir la vida de l’intern a l’exterior, en la seva participació i integració amb la família i la comunitat i en l’assumpció de les pròpies responsabilitats. D’aquesta manera ens hi podrem referir en termes genèrics, però no sempre dividint-lo categòricament per tipologies delictives. No hi ha un tractament exclusiu per a cada categoria, entre moltes altres coses perquè les persones som més complexes. Per tot això és tan absurd exigir un tractament per a la sedició.

Però l’error més gran, al meu entendre, és que el TS veu el tercer grau com un privilegi que cal guanyar-se amb el temps i per això diu que és prematur. Al segle XXI aquests arguments no només ja no són possibles sinó que, a més, ni la llei ni el reglament poden prohibir el tercer grau, perquè és la millor manera de complir condemna si el que es busca de veritat és la reinserció. Certament és menys punitiu que el compliment en una presó tancada, però és com si al seu dia no haguéssim acceptat la supressió de les tortures perquè s’infligia menys dolor als condemnats.

En tot cas, no ens enganyem: com passa sovint, hi ha un nus gordià, i la veritat subjacent en la posició del Suprem és la constatació de la falta de penediment, de manera que oblida un cop més que aquest és un criteri essencialment moral o ètic, però no jurídic. N’hi ha prou, al meu entendre, de reconèixer els fets i assumir-ne les conseqüències, i potser en altres sistemes de justícia també podríem parlar d’una reparació directa o simbòlica.

Però per al TS, en definitiva, la progressió al tercer grau és prematura i ho argumenta així: “És necessari que transcorri un període de temps més gran perquè es pugui valorar adequadament l’evolució de l’intern i del tractament penitenciari, màximament en supòsits de penes tan elevades”.

Coincidint aquesta situació amb la situació fiscal del rei emèrit, hem vist com aquest ha pagat a l’Agència Tributària una quantitat important de diners per evitar la imputació de possibles delictes fiscals. És cert que els temps processals són diferents, perquè en el cas del rei encara no hi havia cap investigació formal contra ell i per això ha pogut regularitzar els fons. Però no és menys cert que en fer aquest pagament ha frenat la imputació d’un delicte, si bé alhora ha quedat implícit el reconeixement de les irregularitats comeses. Tanmateix, en cap moment del procés ha mostrat penediment i tampoc no sembla que se li hagi exigit.

stats