19/04/2013

Tranquil·litat i bons aliments

2 min

Des d'un lloc tan pertinent com el port de Barcelona, el president Mas va fer saber ahir al personal que "el rumb es manté", en la seva enèsima metàfora marinera sobre aquesta realitat tan kafkiana que anomenem el procés . També va adreçar als seus consellers la tradicional recomanació que avui serveix de títol a aquesta columna. També els va demanar "discreció", i només li va faltar exigir higiene perquè l'al·locució semblés un anunci de contactes. El consell als consellers té, sens dubte, des del punt de vista presidencial, tot el sentit del món, però amb la situació financera que travessa la Generalitat és força difícil mantenir la tranquil·litat (ja no diguem la liquiditat), i encara més obtenir aliments, siguin bons o de qualitat dubtosa. Quan no n'hi ha ni per a pipes, la discreció esdevé un valor tan desitjable com improbable.

Allò que no diu 'La Vanguardia' és el títol d'un llibre que el poeta J.V. Foix va publicar l'any 1971, però potser faria bé de recuperar-lo el president Mas quan li arribi el moment d'escriure les seves memòries. Allò que sí que diu La Vanguardia , en la seva enèsima torsió editorial, no té tant a veure amb la tranquil·litat i els bons aliments, com amb allò altre de menjar poc i pair bé. Ja ni tan sols es parla del peix al cove, perquè de peix no n'hi ha, i el cove ens els vam empenyorar fa molta estona, i el prestador no ens el vol tornar ni a preu de canari jove. El que sí que diu La Vanguardia és que la consulta sobiranista ha de ser pactada, i que ja hi ha una majoria dels consellers del Govern que fan seva aquesta premissa. Aquest recompte surt de sumar les espècies que el diari del comte Gordó entomològicament classifica de la següent manera: els "pactistes democristians" (és a dir, Pelegrí, Espadaler i Ortega, comandats per Duran i Lleida), els "capdavanters del diàleg" (Gordó i Vila) i els "sobiranistes pragmàtics", grup que estaria integrat per Puig, Munté, Ruiz i Mas-Colell. A l'opció no pactada, que en principi és la del president Mas, només li quedaria una guàrdia de corps formada pel que La Vanguardia melancòlicament anomena "romàntics per l'estat propi", dos gats i una gata anomenats Homs, Rigau i Mascarell. No fa tant, si a Ferran Mascarell li haguessin dit que a La Vanguardia el titllarien de "romàntic per l'estat propi" s'hauria fet un tip de riure, però els camins de la sobirania són inescrutables.

Persisteix, però, un dubte, que només és un, però fonamental: com es pacta una consulta amb el govern d'un estat que es nega en rodó a parlar d'aquesta consulta, i que a més la considera il·legal i de conseqüències catastròfiques? Molt senzill: l'únic pacte possible consisteix a renunciar a la consulta. Però un pacte, per definició, és el contrari d'una renúncia, o d'una claudicació. En un pacte, cedeixes alguna cosa a canvi d'una altra. En una claudicació, et rendeixes sense condicions. Hi ha una diferència substancial. La diferència que et procura o t'escatima la tranquil·litat i els bons aliments.

stats