16/10/2021

Tots els finals d’ETA: crònica deu anys després

4 min
Una pintada a favor d’ETA 
 A Gorozika, Biscaia, En una imatge d’arxiu.

PeriodistaEl dimecres 20 d’octubre farà deu anys que ETA va anunciar el cessament definitiu de l’activitat armada. Una de les millors notícies de la història contemporània de l’estat espanyol, perquè deixava enrere la coacció política de la violència que havia escampat el dolor durant cinquanta anys. Terrible balanç de 864 morts causats per les accions d’ETA, prop de 500 de l’organització, més de 3.000 atemptats, milers de presos i tot un memorial de greuges de tortures i GAL dels uns, i d’estralls, segrestos, amenaces i extorsions dels altres.

El final d’ETA s’ha de llegir en clau gradual d’una suma de finals que té el primer factor en les converses d’Alger del 1989 entre el govern de Felipe González i l’organització armada basca, representada oficialment per Antton Etxebeste. Allò no va quallar, però ETA era reconeguda com a interlocutor polític mentre valorava que dialogar ja era una victòria i que l’estratègia militar tenia data de caducitat. Ho va argumentar el mateix Etxebeste en diversos documents interns i en obert al pròleg de la reedició del 1992 del llibre d’Eva Forest sobre el magnicidi de Carrero Blanco, il·lustrant-ho amb el símil del naturalista d’oposar la flexibilitat de la palmera a la rigidesa del roure.

No atemptant als Jocs Olímpics de Barcelona, ETA va guanyar crèdit com a interlocutor polític internacional i va evitar a Espanya una temuda resurrecció del Setembre Negre de Munic. La pau més llarga fins aleshores, setze mesos arran del pacte de Lizarra-Garazi del 1998, va referendar que la distensió era possible. José María Aznar va intentar refer els ponts de diàleg però se’n va desdir després de la primera cita a Zuric (1999). José Luis Rodríguez Zapatero el va recuperar, l’any 2004, amb una nova treva el 2006, però englobat en una altra estratègia dissenyada pel seu home a la sala de màquines: Alfredo Pérez Rubalcaba.

Rubal va incrementar la pressió policial implicant-hi els serveis d’intel·ligència internacionals, que hi estaven predisposats en nom d’una Europa estable amb el salconduit legal de la inclusió de tota l’esquerra abertzale, la militar i la política, a la llista d’organitzacions terroristes internacionals. Es van infiltrar a ETA i els èxits policials es veien incrementats per l’èxit humà de salvar vides desmantellant atemptats abans que es cometessin. En paral·lel, Rubalcaba autoritzava -fent veure que no ho veia- converses entre Jesús Eguiguren, un dels dirigents històrics del socialisme basquista i antic president del Parlament de Vitòria, amb el líder polític, Arnaldo Otegi, i el militar, Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera ). Elgoibar, Ginebra, Oslo.

La mobilització de la societat contra el terrorisme i per la pau també va ser un sumand transcendental, perquè ETA va reflexionar sobre la tremenda premissa per a ells de tenir en contra el poble del qual s’atribuïen una representació. Les organitzacions pacifistes i memorialistes basques hi van tenir un gran paper -les espanyoles, a ETA tant li feien-: sobretot Gesto por la Paz, Gernika Gogoratuz i Elkarri, que en la seva marca posterior Lokarri també va jugar un paper notable en un teixit diplomàtic que implicaria des del Parlament Europeu fins a l’organització Henri Dunant i culminaria amb la Conferència Internacional d’Aiete, que aquests dies es rememora.

El moment culminant va ser decidir quan es desfeia “l’empat infinit” d’una ETA que mai hauria doblegat l’Estat i d’un Estat que, sense la voluntat política d’ETA, tampoc s’hauria pogut apuntar la seva derrota: mantenir una guerrilla mínima pot fer un mal inversament proporcional a les seves dimensions. ETA pren la decisió d’aturar la confrontació violenta, i l’esquerra abertzale obre un debat que travessa totes les seves organitzacions polítiques i civils per canalitzar l’independentisme per vies democràtiques. Etxebeste defensa que “perdre la batalla militar no ha de significar perdre la batalla política”, i el debat culmina amb la declaració Zutik Euskal Herria (2010), que és el primer evangeli d’un filòsof enamorat de la teoria de les religions anomenat Arnaldo Otegi.

L’arquitectura de la pau patirà diverses desestabilitzacions. Mentre el govern socialista empeny la pau cap endavant, els abertzales radicals trenquen treves i argumenten que dialogar amb Madrid és sotmetiment utilitzant l’acció dels sectors més dretans de la magistratura i dels cossos de seguretat. El tancament dels diaris Egin i Egunkaria, i les detencions i processos a l’esquerra abertzale civil passen mentrestant. Les macrocauses Udalbiltza i Bateragune treuen de la circulació els artífexs de la distensió enviant sis anys a la presó Otegi i Rafa Díez Usabiaga, reenviant Urrutikoetxea als tribunals i detenint a França Iulen de Madariaga, el primer ideòleg del cessament de la lluita armada, acusat de cobrar l’impost revolucionari malgrat que el que feia era exactament el contrari: recollir fons voluntaris destinats a finançar la reincorporació a la vida civil dels refugiats que fins aleshores percebien ajudes provinents de l’extorsió. La justícia espanyola va incoar la detenció, però la jutge francesa més experimentada en la repressió antiterrorista el deixaria en llibertat.

Les trobades víctima-victimari

La fase final del procés de pau són els procediments restauratius i de resiliència encaminats a refer la convivència. Van començar amb les trobades entre víctimes i victimaris, perfectament retratades per la pel·lícula Maixabel. Aquesta fase humanitària arrenca a Catalunya amb les trobades de Robert Manrique, ferit greu a Hipercor i el líder més actiu en la lluita pels drets de les víctimes, amb Madariaga i Rafael Caride -membre del comando que gairebé el mata-, i de Rosa Lluch amb el portaveu de l’esquerra independentista Pernando Barrena, que seran els fonaments de la seva declaració a la Universitat de Barcelona (novembre del 2012) en què reconeixia públicament el dany causat per ETA.