ALFONS BANDA, lluitador per la pau, ens ha deixat. No el vaig conèixer. No era una figura mediàtica. Durant anys, però, ha format part del magnífic equip de pacifistes que han donat gruix a la societat catalana en les darreres dècades. Gruix ciutadà, gruix ètic. Sense afany de protagonisme, des de la societat civil, seguint les passes de figures com Xirinacs, Gomis, Beúnza, Fèlix Martí o Arcadi Oliveres, la seva feina ha estat decisiva en la construcció d'una cultura de la pau.
Escrit, això queda molt bé: cultura de la pau! Magnífic. Són paraules boniques. Tots les fem fàcilment nostres; una altra cosa és el compromís i la coherència. Gràcies a Gandhi, la no-violència ja forma part del bagatge humà, però som encara ben lluny del món pacífic que va somniar l'Alfons Banda i pel qual va treballar tant. Ahir mateix, coincidint amb el seu trist adéu, Human Rights Watch mostrava la destrucció sistemàtica per part del règim sirià de barris sencers fora de les zones de combat. La pitjor cara de la guerra. I, al costat, també la nostra pitjor cara: la indiferència.
Contra aquesta indiferència anaven tots els esforços de l'Alfons Banda, que tanmateix creia de debò en la gent, en la capacitat de les persones de canviar les coses des de baix. Ho explicava en el seu darrer escrit: "Sempre que es produeix un terratrèmol social, va seguit d'un terratrèmol polític", deia. I afegia: "Les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se". Malgrat Síria, malgrat tantes altres guerres, el pacifisme és avui una idea forta. Una idea ben instal·lada en la consciència col·lectiva, com ho demostren els nous moviments de protesta, malgrat l'intent de criminalitzar-los des del poder: des dels indignats fins a la mobilització pel dret a decidir. És el llegat que ens deixa l'Alfons Banda: la lluita pacífica per un món millor.
