29/11/2020

Si Espanya fos un dònut...

3 min
Toni Comas

Poques setmanes abans de la final four de Milà del 2014, Toni Comas em va trucar per preguntar-me si em podria interessar una entrevista amb Ettore Messina, aleshores entrenador del CSKA de Moscou. L’italià, un dels millors entrenadors europeus de tots els temps, era garantia de tenir una bona conversa, així que vaig trigar dos segons a acceptar. “Si vols, li pots preguntar sobre temes que se surtin del bàsquet, que és una persona que té criteri”, em va dir. Vam pactar veure’ns el dia de descans que l’organització deixa entre les semifinals i la final. El conjunt rus va perdre per un punt de diferència contra el Maccabi, així que vaig donar per fet que no estaria per orgues i que m’anul·laria l’entrevista. Aquell matí del 17 de maig del 2014, però, el tècnic va mantenir la seva paraula i ens vam veure en un hotel. “La derrota va ser molt dura”, va reconèixer Messina, que va donar per acabada la seva etapa a Moscou. “N'hem parlat amb el club. El balanç és dur, però penso que ha sigut una bona experiència”.

“Catalunya està vivint un moment especial. N’està al cas?”, li vaig preguntar. “No conec els detalls, però des de fora és clar que una cosa és el que diuen les lleis i una altra la força de la gent. Som en un món en què hem de trobar de manera política i no de manera agressiva solucions per protegir els drets de les minories. Catalunya té una història, una llengua i una identitat. Haurà d’arribar un moment en què les dues parts s’asseguin juntes i busquin solucions. No pot passar desapercebut que més d’un milió de persones sortissin al carrer. No conec la legislació concreta detalladament, però no entenc per què Catalunya no pot ser un país normal”, va respondre amb tanta coherència com precaució.

Aquella conversa no hauria pogut tenir lloc sense l’ajuda de Toni Comas. La notícia de la seva mort em va empènyer dissabte a recordar alguns dels passatges compartits. Quan tot just m’acabava de llicenciar, un dels meus primers encàrrecs va ser anar a cobrir un clínic que organitzava l’Associació Espanyola d’Entrenadors de Bàsquet, que ell presidia. Vaig descobrir un personatge tan apassionat com cultivat. Durant un parell d’anys tots dos vam viure a Madrid, on vam instaurar uns dinars mensuals que servien per fer petar la xerrada. “Aquests de la capital no saben que si Espanya fos un dònut, Madrid no existiria”, acostumava a bromejar. Els últims anys havíem traslladat les trobades al Centfocs de Barcelona, un restaurant amb tanta cura pel menjar com pel servei. Et trobarem a faltar, punyetero.

stats