Steinberg: Un gran escriptor que dibuixa

“Al posar-te en la inconfortable situació d’un emigrant, ets altra vegada com un nen. Soc dels pocs que segueixen dibuixant després que la infantesa s’hagi acabat, continuant i perfeccionant el dibuix de la infantesa”. Aquestes són les paraules amb les quals s’autodefinia Saul Steinberg als anys 60, intentant explicar alguna cosa sobre l’origen de la seva singular obra gràfica. En aquella època ja era molt conegut als Estats Units, sobretot per les diverses portades i il·lustracions de la revista The New Yorker, una publicació que ha marcat de manera significativa la cultura americana de després de la Segona Guerra Mundial. El Centre Pompidou de París organitza aquesta temporada una mostra que explora l’univers d’aquest artista inclassificable.

Saul Steinberg (1914-1999) va néixer a Romania, va estudiar filosofia i literatura a Bucarest, i després arquitectura a Milà, abans d’instal·lar-se definitivament a Nova York als anys 40. Els seus dibuixos, summament originals, van consolidar la seva fama internacional a partir dels anys 50, quan van ser publicats sovint a TheNew Yorker. Dels seus estudis d’arquitectura n’havia conservat un record precís de les tècniques de representació, juntament amb el gust per observar les subtileses i les paradoxes de l’àmbit urbà. Una sensibilitat sempre subordinada a la seva gran vocació narrativa: “Soc un escriptor que dibuixa”, solia dir.

El seu traçat és sovint una “línia estenogràfica” -molt frugal- que explica de manera inesperada històries complexes. Un exemple significatiu d’això és l’obra The line, concebuda el 1954 per a la Triennal de Milà. El dibuix original té una extensió de 10 metres i va ser transferit a un mural efímer de 40 metres. The line té una bona dosi de subversió, ja que desafia idees preconcebudes i encadena harmoniosament però de manera insospitada visions contradictòries, tot això sotmès al desenvolupament impertorbable d’una senzilla línia recta.

Seguint el trajecte d’aquesta línia, la percepció es desestabilitza de seguida pels canvis de punts de vista: primer la mà que traça la línia, després alguns edificis reflectint-se a l’aigua -donant a entendre que aquesta línia separa ara l’aigua de la terra ferma-, just al costat dues peces de roba penjades de la mateixa línia, que a continuació canvia en el raïl per on circula una locomotora sobre un aqüeducte… Un relat d’una fluïdesa sorprenent: si la línia és la mateixa, el que la veu és constantment un altre. Com en La tempesta de Shakespeare, al principi i al final del seu relat, l’autor -aquí present amb la mà que dibuixa el que estem veient- recorda que es tracta d’un joc de la imaginació.

Quan va publicar el seu llibre The passport, el 1954, E.H. Gombrich, una de les màximes autoritats de la història de l’art del segle XX, va dir: “Probablement no hi ha cap artista viu que en sàpiga més de la filosofia de la representació”. Disfressant-ho de còmic, Steinberg posa en marxa “una diversitat aclaparadora, enciclopèdica, d’angles i de tècniques de representació, sempre servint la narració”. És un autor que sempre sorprèn i emociona. Hi ha diversos llibres seus -de concepció i estructura molt sofisticades- que avui dia es disputen els col·leccionistes.

A través dels seus relats, Steinberg ens fa participar sense esforç en les seves converses amb Tales de Milet, Spinoza, Groucho Marx, Beckett, Raymond Hood, Blake Edwards, Magritte, Pascal, Bernini, Saint-Exupéry… Una vegada Federico Fellini va enumerar les qualitats imprescindibles que per a ell havia de tenir un gran artista. Era part d’un intent de retratar Ingmar Bergman, però el seu inventari sembla descriure perfectament Steinberg, també: filòsof, venedor de corbates, saltimbanqui, predicador (“Sense voler-ho m’he convertit en un moralista”, solia dir), mag, encantador de serps…

Per a la major part de la seva obra els Estats Units són la seva matèria primera preferida: les seves ciutats i la vida allà van estimular constantment la seva imaginació i les seves reflexions. El resultat és un retrat sorprenent del país. “Els Estats Units van ser fets a mida per a Saul Steinberg”, concloïa Harold Rosenberg -gran crític de l’avantguarda- el 1978, en un llibre seu que celebrava la mostra retrospectiva de l’artista al Whitney Museum of American Art, de Nova York.

També tenia el do de fer que el seu públic s’adonés de realitats molt prosaiques. La seva atenció advertia coses que per als altres no haurien significat gaire. Sobre la seva vida a Nova York explicava, per exemple: “Tenia un estudi al carrer 60 i veia dos restaurants des de la finestra: el Veau d’Or, a la 60, i un altre restaurant francès, a la 61. Al pati que hi havia entre ells hi havia una cuina que els servia a tots dos, i els cuiners eren xinesos”.

Sense sorpresa, va fer amistat amb diversos escriptors: Nabokov, Arthur Miller, Eugène Ionesco, Italo Calvino, John Cheever o Saul Bellow, amb qui va mantenir una tertúlia ininterrompuda durant més de 30 anys. Entre els pintors d’aquell temps tenia proximitat amb Willem de Kooning -un expressionista abstracte-, però la seva fascinació avançada per les lletres i les paraules ha influït molt en altres artistes, com Jasper Johns, Robert Indiana, Ed Ruscha i Barbara Kruger.

Amics fotògrafs -com Doisneau i Cartier-Bresson- li proporcionaven fotografies per dibuixar-hi al damunt o per incloure-les als seus muntatges. Més endavant va fer una sèrie extensa d’obres sorprenents a partir de fotos fetes conjuntament amb Inge Morath, assistenta de Cartier-Bresson.

De jove va haver d’abandonar Romania -en deia El país del dadà, en al·lusió als seus compatriotes Tristan Tzara i Marcel Janco, fundadors del moviment dadaista-, i més endavant la seva estimada Milà, sempre per culpa de les polítiques antisemites que s’estenien cada vegada amb més força per Europa. D’aquesta experiència n’hi va quedar un disgust profund per qualsevol forma de racisme, i també una visió sarcàstica sobre la importància relativa de passaports, diplomes, certificats i altres documents que marquen les existències (com a immigrant va utilitzar un passaport fals per entrar a Amèrica).

De fet, ell mateix va fabricar molts documents, tal com detalla amb orgull en la seva descripció del contingut de The passport :

“Temes tractats en aquest volum:

Documents falsos, passaports, diplomes, certificats, fotografies falses (amb falsos autògrafs), etiquetes de vi falses, falsos exvots, cal·ligrafies…

Empremtes dactilars, desfilades, ballets, còctels, palmeres, gats, passejadors de gossos, cotxes, locomotores, estacions de trens, ponts, esfinxs…

Arquitectura victoriana, art nouveau, arquitectura de segells, barris baixos, gratacels…”

A Barcelona les obres de Saul Steinberg es presenten periòdicament a la galeria A 34